—Poema de Joan Benet i Petit (1890-1968), publicat en el seu llibre "El trobador de la Mare de Déu" volum I. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 2007.—
 |
| Mare de Déu de Sentfores Foto: Juan Nolla |
I
Castell engalanat
amb borles de llegendes,
torrents endomassats
d'hortets, vidalbes i heures,
pujols esmeragdins
coberts de vinyes verdes,
redols vestits de pins
i rius de brolles gerdes;
casals acimallats
com veles fanaleres,
camins amb ponts penjats
damunt de les gorgueres;
roldons i fonollers
fistons de les senderes
i els ametllers austers
hereus d'aquestes terres,
ens menen pel camí
que ondula per les vores
del puig on té el cambrí
la Verge de Sentfores.
És plàcid el tirat
d'aquesta tarda clara
d'agost asserenat
que d'or tot ho amara.
Glateix acompassat
amb glatiments de joia
el pit matern gomflat
de l'ample Pla d'Anoia.
Tres pals han fondejat
al mar d'un cel puríssim,
tres àngels han portat
missatges de l'Altíssim,
dels pins extasiats
l'airet pulsa les arpes
i un papalló daurat
botzina enamorat.
Aquest redol de pau,
de Tous a les engires,
allotja un bell palau,
més bell quant més el mires.
A dalt d'un puig es mou
bressat a totes hores
pel còrrec de la Fou
i el vall gerd de Santfores.
Al coll encimbellat,
la mula fanalera
galopa sobre el blat
estès sobre de l'era.
II
Damunt d'un tuc veï
deixava la nevada
escalabrat un pi
d'història venerada.
De sota el seu abric
cobert de selvatgia,
trobava un pastoric
la imatge de Maria.
Pastor, bon pastoret,
pastor de cal Bossanya,
que el cor tens pur i net
i ardent del què no enganya
d'amor a la clement
Madona, la més bella,
més pura i refulgent
que cap radiant estrella.
Si a Tous la vas portar
per fer-li galania
a vora del castllar
que al cel el cap atia,
tornava de bell nou
al puig de les afores,
entre l'esquerpa Fou
i el bres gerd de Santfores.
Allò que esdevingué
bé prou que s'endevina;
la joia a rodó ple,
els sers d'amor sublima
de nobles i vassalls,
clergat i burgesia
que un buf per plans i valls
s'enduu ple d'alegria.
L'un duia els cabirons,
un altre, les campanes;
qui puja altars i escons,
qui flors de les quintanes;
les nines, els brodats,
colors, les volianes,
ocells enarborats,
les trobes més galanes;
el qui no hi pot dur res,
esplets d'amor duria
i fruites a paners
que a l'hort del cor es crien.
Aquests materials
fornien l'ermitoia
que coronà el tossal
com far, pel Pla d'Anoia.
Allí rigué l'Estel
que feia la nit clara;
d'allí brollà la mel
que boca i cor amara;
el Metge més entès
per tota malaltia,
la pluja que en no-res
les planes reverdia,
el cor d'amor curull
que per la vida mena
i aplana tot escull
en cel, en mar i en terra.
I aquell Estel brillant
que tota llum apaga,
festosa i rutilant,
fulgura i riu encara,
no a l'ermitori xic
que feren nostres avis,
sinó en un temple ric
de trets nobles i savis.
Els passos se n'hi van,
ja hi era la mirada;
les flors d'allí al davant
alegren l'arribada.
Adéu, ocells del bosc,
les tres veles de l'aire,
adéu, el pla i el rost
de vinya i vinyataire.
La nau és bella, gran
i ben asserenada
que quatre arcades fan
i volta encimbellada.
L'altar, senzill i breu
ens mostra com seria
la glòria, que en ell seu
la imatge de Maria.
Pugem al camaril;
de cop tot s'il·lumina;
pujant al camaril
la llum és pura i fina;
lluïen els exvots
pels murs, a penjarelles,
el vidre amb el pastor
voltat de les ovelles;
lluïa al nostre endins
d'amor la dolça flama;
de perles i robins
tot l'àmbit s'arborava
i sobre tot el cor
encès com una pira
d'espurnes a voliors
de dolça Mare pia.
III
Amb tanta llum al volt,
és bo de contemplar-la:
és bella com un sol
seguda en tron de vàlua.
Imatge de dos pams;
la cara té colrada,
els ulls, d'amor radiants
mirant extasiada;
corona d'or al front,
aureola de plata,
vestit blau amb florons
de roig viu escarlata.
L'Infant té un gran tirat
als nois de la contrada,
com si l'hagués colrat
el sol d'ací a Igualada.
Al peu d'aquest bell pom
que Mare i Fill formaven,
s'esboira al lluny el món
i a l'ànima neixen ales
i puja amunt, amunt,
pel cel llis de la tarda
com torterol de fum
gronxat pel bes de l'alba.
Els masos ja s'han fos,
les vinyes de maragda,
les eres del blat ros
on corre la Gallarda,
i en ésser dalt de tot
del cel i cara a cara,
ni ombra ni destorb,
que ombregin nostra Mare.
—Madona —li diem,
—Princesa de Santfores,
la pau que al cor duiem
que hi rigui a totes hores.—
_-_2.jpg) |
| Santuari de la Mare de Déu de Sentfores Foto: Àngela Llop |
_-_2.jpg){kind=link}
 |
| Mare de Déu de Sentfores al Camí dels Degotalls de Montserrat Foto: Josep Maria |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada