dissabte, 31 de desembre de 2011

Goigs a la Mare de Déu dels Dolors. Vilalba dels Arcs (Terra Alta, Tarragona)

Mare de Déu dels Dolors. Vilalba dels Arcs
Puix amb turments traspassada
us mirem, els pecadors:
sigueu la nostra Advocada
Verge i Mare dels Dolors.
...
En esta ermita us adora
Vilalba amb gran devoció,
i us reclama protectora
en tota tribulació:
de Vós vol ser emparada
mireu puix a sos clamors.


Ermita dels Dolors a Vilalba dels Arcs (Terra Alta)

dimecres, 28 de desembre de 2011

Goigs a la Mare de Déu del Roser de Fàtima

Puix tan bona intercessora
Déu en Vós ens ha donat;
O de Fàtima Senyora!
Aplaqueu a Déu irat.

Feliçment del Cel baixàreu
Un missatge de perdó,
Que benigna revelàreu
A l'ingrat Món pecador,
Quan amb guerra esglaiadora
Per Déu era castigat.
...
Puix per Vós clemència implora
La culpable Humanitat:
O de Fàtima Senyora!
Aplaqueu a Déu irat.




Capelleta o Fornícula amb la Mare de Déu
de Fàtima al Carrer Ballesteries de Girona
Processó amb la Mare de Déu de Fàtima
Manlleu, 1950. Foto de Xavier Valls


diumenge, 25 de desembre de 2011

Glòria a Déu a les Altures!

Paraules de l'Arcàngel Gabriel en els Pastorets de Josep Maria Folch i Torras (Quadre XIV):

Els Pastorets a Sant Feliu de Llobregat
Glòria a Déu a les Altures!
Bons pastorets, escolteu,
i d'alegria enjoieu
les vostres ànimes pures.

Que en eixa nit memorable
ha nascut el Diví Infant;
i essent ell el rei més gran
son bressol és un estable.

La naixença celebrem
del Jesuset benvingut
i amb el nostre cor commogut
l'adorarem a Betlem.

Per la nostra Redempció
ha nascut a l'establia.
Glòria a l'infant de Maria
que ens porta la salvació!

Cor d'àngels en el Quadre XVI:

Jesús és nat a l'establia;
Àngels, canteu joia tan gran;
piuleu, ocells, tanta alegria
que ja ha nascut Jesús-Infant.

dissabte, 24 de desembre de 2011

Goigs a la Mare de Déu de l'Esperança. Flaçà (Gironès, Girona)

Mare de Déu de l'Esperança
de Flaçà
Vostres goigs amb alegria
cantarem amb confiança:
Puix sou Mare de l'Altíssim
Verge de l'Esperança.

Que melodia tinguereu
aquella nit de Nadal,
naixent de vostres Entranyes
el fill de Deu Eternal:
Ell és qui'ns ha de salvar
i esperam amb vigilança.

En el terme de Flassà
vostra Imatge és posada,
a tots els fruits de la terra
guardau-los de pedregada;
Venint-vos a visitar
digna sou d'alabança.

Concebuda sens pecat
diu el Món amb gran bonança:
socorreu al Pecador
Verge de l'Esperança.



Ermita de la Mare de Déu de l'Esperança a Flaçà
Foto: Miquel vico

divendres, 23 de desembre de 2011

Cobles a la Mare de Déu dels Àngels de Cassà (de Porciuncula). Cassà de la Selva (Gironès, Girona)

Dels Cels alta Emperadora,
gran Senyora,
siaunos Mare molt pia,
Reyna del Angels María.

En la devota Capella,
no molt bella,
que Francesch vos restaurá,
á alcansar vos obligá,
en aquella
lo que sempre durará,
Indulgencia al que os implora;
gran Senyora...
...
Capella os han renovada
y adornada,
explicant la devoció,
ab que desta Religió
sou honrada,
y baix vostra protecció
sempre en la virtut millora;
gran Senyora...

Assistiu-nos en tota hora,
gran Senyora,
siaunos Mare molt pia,
Reyna dels Angels María.


Allà en un pessebre. Cançó de nadal nordamericana

Pessebre de José Fructuoso
La Arboleja (Murcia). Figures de Landi
Allà_en un pessebre,
que li fa de llit;
damunt d'unes palles
Jesús s'ha_adormit;

mentre les estrelles
des del cel estant
contemplen sorpreses
el son de l'Infant.

El bestiar bruela,
no_el deixa dormir;
Jesús es desperta_amb
un somriure fi.

"Jesús, jo_us estimo,
mireu-me Senyor!
Guieu els meus passos
i feu-me claror!"



dijous, 22 de desembre de 2011

Goigs a Sant Dalmau. Sant Dalmai (La Selva, Girona)

Sou destructor del pecat
y de la virtut aument:
siau Vos nostre Advocat
Dalmau Martyr excel·lent.

Esta Parroquia festiva
per tenir tant gran Patró
vos canta ab alegre tó
ser Vos proba decisiva,
de la fé quem' profesat
en lo primer Sagrament;
siau nostre advocat...

Daunos sempre bon sembrat
y cullita ab aument;
siau Vos nostre Advocat
Dalmau Martyr excel·lent.


Retaule amb sant Dalmau al centre, a l'església parroquial de Sant Dalmai
-"Daunos sempre bon sembrat
y collita ab aument"-
Sant Dalmai, des de prop de Can Bes de Salitja
Parròquia de Sant Dalmai

El tió de Nadal. Poema de Joana Raspall

Tió de Nadal que menjarà molta verdura
La nit de Nadal
el bosc s’engalana;
els avets s’estiren
per fer la sardana
entorn del Nadó.

Una soca vella
no pot afegir-s’hi
i diu amb tristor:
—Jo ja no sóc bona
per res; no tinc branques.

Mes, pel cel ressonen
les veuetes blanques
dels àngels que diuen:
—Sí, que vals! no ploris!
seràs el tió!

.

Déu vos guard, Josep (o bé "La Pastora"). Canço de Nadal

Asociación de belenistas San Fernando (2006)
Figures: José Joaquin Pérez
Déu vos guard, Josep
i la vostra esposa:
m'han dit que heu tingut
un noi que no plora.

Ai Josep,
vostre fill m'enamora,
tan petit,
tan petit i no plora.
Ai Josep!

Jo bressaré el noi
i li faré sopes,
si em voleu llogar
no feu cerimònies.

No vull guanyar res,
ni vull que em deu cosa,
que d'estar amb vós
me'n tinc per ditxosa.

dimecres, 21 de desembre de 2011

Himne a Sant Cugat. Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental, Barcelona)

Monestir de Sant Cugat del Vallès
Amb cor obert de bat a bat
i amb viu alè,
lloem el triomf de la fe
de Sant Cugat.
Per la fe en Crist cantem i hem vist
el goig de Crist.
...
Sobre el sepulcre amb ferma pedra
fou aixecat el Monestir,
que es manté inmòvil com el cedre
del Líban i del Sinaí.

Vostre record viu en nosaltres
i el poble porta el vostre nom.
Com vós doneu-nos uns als altres
Crist en nosaltres i en tothom.


Pastorets de la muntanya (En Pasqual). Cançó de Nadal

Pastorets de la muntanya
que viviu amb gran recel,
amb gran recel;
desperteu, veniu de pressa,
que ja és nat el Rei del cel.

Cap el migdia,
canta i refila
toca Pasqual,
repica el timbal:
ram pataplam,
ram pataplam;
que són festes d'alegria
Pasqües santes de Nadal.


Una altra partitura:


Pessebre de Pilar Gómara, Ana Urra, Miguel Tabar
i Jesús M. Gómara. Foto: Paco Sada
- Què és aquest soroll que sento
a aquesta hora en el corral?
espereu, que si jo baixo
sabreu qui és en Pasqual!

- Ai, Pasqual, no t'enfadis,
que sóc un àngel del cel,
que aquí vinc per anunciar-vos
que ja és nat el Rei del cel.



dimarts, 20 de desembre de 2011

Goigs a la Mare de Déu de Creixell. Borrassà (Alt Empordà, Girona)

Mare de Déu de Creixell, de Borrassà

Dels Pecadors fiadora,
Mare del Cándido Anyell:
siau nostra Protectora,
Verge Santa de Creixell.
...
Dia de la Concepció,
se celebra vostra festa,
tot Borrassá ab Professó,
per visitarvos se apresta:
Apenas persona resta,
al olor de tal Clavell,
siau nostra Protectora.
...
Cuant de rompres vinga lora,
desta vida lo cordell:
Assistiunos defensora.
Verge Santa de Creixell.


Església de Santa Maria de Creixell (Borrassà). Foto: Josep Maria.


Cant I d'El Poema de Nadal de Josep M. de Sagarra

Pessebre d'Enrique Fernández Quevedo
Figures de Castells
Ai, aire d’aquesta nit!
Quina sentida de rosa
hi ha en l’aire gelat que es posa
sobre el pols esfereït!
Ai, aire d’aquesta nit!
Dins la teva covardia
i en la gira del teu llit,
home nafrat de cada dia,
tremola el mot que el llavi no diria;
hi ha una estrella que anuncia
dins l’aire d’aquesta nit!
Una estrella!...
Perquè l’escletxa que el cor veu,
i l’absoluta meravella
de la bellesa de la creu,
sols pot dir-la una estrella!
Tu i jo i els altres follament
direm les coses quotidianes
del nervi i de la dent,
direm el nostre pensament,
que vola baix, i que té ganes
de senyoria i nodriment...
Però l’estrella solament,
tremoladissa i impalpable,
pot anunciar el neguit d’un naixement
entre el bou i la mula d’un estable.

Que les trompetes i els timbals
i el llavi roig de gelosia
cantin la glòria de l’or fals
i el collaret de pedreria.
Però el qui cerca l’oli pur
que el lliurarà de tot conjur,
mentre la infàmia es descabdella,
que aixequi el front totes les nits,
i es fregui els ulls adolorits,
i tingui fe per esperar l’estrella!

Avui el llavi cansat
vol estrafer l’alegria,
homes de bona voluntat;
avui la llengua impia
sembla com que demani caritat
per esborrar la gran malenconia
del nostre món atabalat.
Del nostre món de crits i arpelles,
de mandrejar encomanadís,
del nostre món cansat i gris,
de miserables coses velles
emmascarades de vernís,
del nostre món tan lluny de les estrelles!
Malgrat això, l’alegria
la vull vermella en el meu cant,
trencant la monotonia
del somriure vergonyant.
Malgrat el vestit impotent
i la misèria carnal,
malgrat el pensament
de màquina i asfalt,
jo et vull sentir viva i lluent,
estrella de Nadal,
esgarrinxant el blau del firmament!

És per això que us donc la bona nit,
perquè entre tots cerquem l’alegria,
i l’estrella en l’infinit,
i el perfum de misteri d’aquest dia.

Què us diré de la nit meravellosa
si la veu que es vestia de blanc
és igual que neu fosa,
i en el pit s’hi ha fet negra la sang?
Però tens el record d’altres dies
que els teus ulls eren nets, transparents,
i tot ple de misteris dormies
amb el somni enganxat a les dents.

Si el despit que se’t menja tu acales
per somriure a uns paisatges llunyans,
veuràs l’àngel tot neu a les ales,
amb la cinta de seda a les mans.
Si t’oblides d’avui, de la febre
que et priva de viure, que et crema la sang,
veuràs la molsa del pessebre,
amb les figures de fang.
Veuràs la muntanya segura,
blanca de bens emblanquinats,
amb la llum dels teus ulls de criatura
completament desentelats.
Si et penses caçar l’estrella
no vagis baladrejant;
humiteja’t la parpella
amb tres llàgrimes d’infant,
ajup-te fins al temps que eres infant.

Jo, en aquell temps, pensava que el miracle
de l’àngel que anuncia el Fill de Déu
es feia lluminós, amb l’espectacle
de quatre pins aclaparats de neu,
d’un pendís tot rissat d’escabelloses,
i una dent de guineu desfent el glaç,
i unes esquelles tímides, ploroses,
musicalment acompanyant el pas
d’uns xais engorronits pel mal temperi,
que, muts, esparpillaven l’ull encès
i oloraven ventades de misteri,
tranquil•lament, sense comprendre res.
I entre aquest món d’hivern que tot delira
veia quatre pastors envernissats
igual que les figures de la fira,
que amoixaven la llana dels ramats.
I vora el foc, torrant les avellanes,
desasprejaven l’esperit i el pèl
amb un sac de gemecs, ple de sardanes,
i amb l’alegria d’un porro blau cel.
Era un paisatge que jo em feia a mida,
de molses tendres, de morat encís,
de muntanyes amb punta arrodonida
que eren semblants a les del meu país,
però més musicals, més inflamables,
amb uns argelaguers desesperats
que, si senten el sofre dels diables,
senten el vol dels àngels platejats.
Un món amb les entranyes més descloses,
un aglevat més viu i més despert...
Així jo imaginava aquestes coses
en aquell temps enyoradís i verd.
I, fulgurants de diamantina gebra,
em guarnien els somnis del capçal
els pastors de Betlem, del meu pessebre,
quan venia la vetlla de Nadal.

Els meus pastors de Betlem
havien sentit un àngel,
duia una cinta a les mans
amb les lletres d’un miracle.
Només els quatre pastors
li van veure be la cara;
l’àngel els fregà el cabell
amb la punta de les ales.
Només els quatre pastors
sabien el que passava!

Només ells, només ells! Aquella nit,
els pirates del mar
damunt la negra barca engalanada,
navegant a l’atzar,
no van tenir pit
per enfonsar cap punyalada!
Els pirates del mar
van respirar la gran humitat
de l’aigua salada
sense poder dormir...
Aquella nit, les caravanes del camí
sentien un gran pes,
i era verdós i encès
l’ull de la pantera;
però ningú no sabia el que era,
ningú no va veure res...
Ni el rostre emmascarat
ni el braç despullat
ni la gaita de seda que es fonia
varen poder comprendre l’alegria!
I només els pastors precisament,
perquè no duien greix al pensament,
perquè sabien les quatre paraules
per dir el nom dels vents
i el nom dels torrents
i el nom de les herbes menudes
i el nom de l’ocell estantís
i el nom de les muntanyes del país,
tan conegudes!
Però ells, lluny de tothom,
ells no tenien nom!...
Eren cossos a sol i a serena
bo i gronxant nostre somni d’infant,
els pastors de Betlem, caminant
amb el sac de gemecs a l’esquena.
I només aquests pobres pastors
de les nostres estones més pures,
els de la calma i els dolors
del nostre cor de criatures,
tenen el front lliure de mal,
tenen els ulls plens d’alegria,
per veure l’astre virginal,
per veure l’àngel, que anuncia
tot el misteri de Nadal!...

-Cant I, Cant IICant IIICant IVFinal-

.

dilluns, 19 de desembre de 2011

Goigs a la Mare de Déu del Remei. Castell d'Empordà (Baix Empordà, Girona)

Mare de Déu del Remei
Castell d'Empordà
Puix regnau sobre els Sants,
Excel·lent i vencedora:
Per els vostres goigs tan grans
Dau-nos prest remei, Senyora.

Remediau i dau descans
Als devots que us adoren;
Per els vostres goigs tan grans
Dau-nos prest remei, Senyora.







Mare de Déu del Remei. Castell d'Empordà.
Talla policromada de l'escultor Ignasi Pinazo (1956), que imita les formes de la imatge que s'hi venerava antigament.
Castell d'Empordà i ermita del Remei

Cant IV d'El Poema de Nadal de Josep M. de Sagarra

Pessebre: Joan Colomé
Figures: Montserrat i Lluís Carratala
Amics del Pessebre de Sitges (Palau del Rei Moro)
El camí ens ha portat a Betlem!
Xiscla l'alegria nova!...
Com hem vingut? No ho sabem!
Tampoc sabem si ho mereixem,
però som al davant de la cova!
Hem seguit els pastors dins la nit crua?
Tenim l’ull esgarrinxat
per l’estrella? Tenim l’ànima nua
de tota veritat?...
Ai, no és pas hora de confessió
que escorcolli la sang impia!
És l’hora del xisclet de l’alegria,
o, si voleu, és l’hora del perdó,
de l’oblit de la carn i la cançó
dintre la llum de l’establia;
perquè som criatures mortals,
i si hem caigut tres cops al dia,
i si hem jurat en fals,
encara ens queda al fons del fons
l'entendriment per a aquesta hora;
no estan cremats tots els racons!
Encara hi ha un nervi que riu
i el llavi esquerp es fa més viu
mentre el rampell del mal recula
i en mig la palla flamejant
l'alè del bou i de la mula
humitegen la pell de l'Infant!
El llavi esquerp, i el crit i el plor
no han oblidat nostra cançó,
que tot ho aviva i tot ho aclara,
i es va sentint el tendre so
de fa mil anys, de sempre i d'ara...
aquest so tan tan humil, tan de debò:
“Què li darem a n’el Noi de la Mare,
què li darem que li sàpiga bo?...”

És l'alegria, la gran alegria
de veure que encara tenim per consol
la galta freda del Noi que somnia
i el ritme d'aquesta cançó de bressol!
És l'alegria de veure com passa
la trista sentència del full consumit;
i el llavi que espera i desglaça
el cos més eixarreït;
de veure que tot ho engoleix la barcassa
que mena l'oblit!
De veure que aquesta llampant caravana
on ploren i riuen cent mil vanitats,
de tant que demana,
no troba paraula pels llavis pintats!
De veure que hem anat adelerats
i que amb les ungles hem tocat l'arrel
de tots el pecats daurats
i el baf de les roses vives,
i només havem sentit
una mica més de fel
al voltant de les genives
i en el fons del fons del pit!

És l'alegria, la gran alegria
de poder escanyar amb les mans
l'horrible sornegueria
de tots els respectes humans!
De sentir aquest xiscle nou
de llengua de criatures,
de ser igual que la mula i el bou,
de ser de fang com les figures
que no es mouen ni se'n van,
ni els importa res de fora,
perquè tenen al davant
las pell nua d'un infant
que plora!

L'alegria de pensar serenament
que de tot el bagatge de la vida,
de tot l'orgull passat i present,
no hi ha res que ens crida;
no hi ha res que ens apagui la set,
ni ens ompli la mirada,
no hi ha res que ens escalfi aquest gran fred
de l'ànima descarnada,
i només aquesta mica
de cançó, aquesta musica
d'una Verge i un Infant
i un Fuster que la contempla,
té la força enlluernant
que no té tot l'or del temple;
té un sentit tebi i pregon,
que no té cap veu inflada,
ni cap ciència del món,
ni cap mitra encarcarada!

I aquesta cançó només,
estranya, anònima, lliure,
s'enganxa al llavi, després
de tant dubtar i tant somriure;
i ens dóna un deliri foll,
i sentim el cor com salta,
i ens fa doblegar el genoll,
i ens humiteja la galta.
I sense saber per què
aquest plor viu i serè
tot l'esperit ens amara
i anem reprenent el to
de fa mil anys, de sempre i d'ara:
“Què li darem a n’el Noi de la Mare,
què li darem que li sàpiga bo?..."

En quin llavi de dona seria,
en quin lloc de muntanya o del pla
aquesta tonada floria?
Quina fou la primera que es trobà
amb la blanca melodia,
com una oreneta caçada amb la mà,
sense esquerperia?
Quina dona del meu país,
amb aire amorós i enyoradís,
vestida de sarja i esclop,
però amb una veu molt clara,
va cantar per primer cop
la cançó del Noi de la Mare?
Jo em penso que era de feixes foranes,
d’aquelles que van dur l’arada al puny,
avesada a sentir les campanes
una mica de lluny;
avesada a sentir el cop que pega
la destral que esmussa el fil;
i el cucut llaminer, que gemega
la segona quinzena d’abril.
Una planta de bona figura,
i una cabellera sense desgavell;
i a la pell de la galta la pintura
del préssec novell.
Tres passades de verd de fageda
li mantenien un to d’aigua als ulls.
Per les coses dels altres muda i freda,
gens envejosa dels graners curulls!
I aquesta dona del meu país,
sense cap esverament,
va trencar el seu viure gris
amb les estrelles d’un infantament...
I es va lliurar del pes
i va tenir el seu fill, sens cridar massa,
com les ovelles que no saben res
d’aquell misteri tan estrany que els passa.
I estava tan contenta del fill seu,
que per fer-lo somriure crida i malda,
i com si contemplés el fill de Déu
se'l mirava adormit a la falda.
I mentre que sospira, violenta,
per la finestra, guarnida de gel,
va entrar una mena d’alosa lluenta
que deuria venir del fons del cel.
I la dona guaità com fugia
la visió estranya, de pressa i corrents,
i va sentir un gran rampell d’alegria
que li cremà la blancor de les dents.
I es va sentir la llengua baladrera
de flautes, de ferrets i cascavells,
com si tingués al pit una pomera
amb totes les branques guarnides d'ocells.
I del desig de música fent tria,
perquè té ganes de dir la millor,
tot bolcant a l'infant que dormia,
li deuria sortir aquesta cançó:
"Què li darem a n’el Noi de la Mare,
què li darem que li sàpiga bo?..."
I mentre deia les dolces paraules,
la cançó anava escampant-se pel món.
La van aprendre les fulles de menta
i va enganxar-se al bec dels falciots;
al campanar les campanes movien,
poc a poquet, el batall tremolós:
"Què li darem a n’el Noi de la Mare?"
Els grills somiquen damunt del rostoll,
i les aranyes, quan filen, la canten,
i les abelles brunzint sota el sol.
Totes les dones amb fills a la falda,
totes les dones la saben de cor!
Va caminant i baixant la muntanya,
la cançó arriba a la platja i al moll:
"Què li darem a n’el Noi de la Mare?... "
canta la vela, que empeny el xaloc,
i el card que cruix i l'arjau que grinyola,
i el fum de pipa que engega el patró.
Quan ve Nadal, la cançó del miracle
fa que tremoli l'esquena dels llops.
Fins els qui cremen i roben i maten,
si de menuts l'han sentida algun cop,
la volen dir i se'ls encalla la llengua,
la volen dir i els escanya la por!

Quan ve Nadal, la cançó del miracle,
amb el pessebre de molsa i arboç,
ens fa pensar en unes ganes molt vives,
ens fa pensar en un desig de debò
de donar coses al Noi de la Mare,
coses que vinguin de dintre del cor,
perquè si és llum i misteri que espanta,
perquè si aguanta la bola del món,
té la carn nua ajaguda a la palla
i té les galtes mullades de plor,
i vol sentir-nos molt més a la vora,
ben apretats al voltant dels pastors,
i vol sentir a la pell les nostres ànimes
com l'alè de la mula i el bou!

-Cant ICant IICant III, Cant IV, Final-

.

diumenge, 18 de desembre de 2011

Goigs a la Mare de Déu del Remei. Castell d'Aro (Baix Empordà, Girona)

Mare de Déu del Remei de Castell d'Aro
Puix sou Mare remeiera
per tothom qui en Vós confia:
Doneu consol a qui espera
del Remei, Verge Maria.

Castell d'Aro n'és el centre
de la gran Rosa dels Vents,
on el vostre amor ens centra
ja gojosos o sofrents;
si tostemps són primavera
en la vostra companyia.
...
Remeieu les nostres vides
contra tota traïció;
conserveu les llars unides
bo i pregant pel món millor.
Per la joia fugissera,
que teixeix la melangia.

Si una gràcia miraclera
cada cor, també somnia:

Doneu consol a qui espera
del Remei, Verge Maria.



Mare de Déu del Remei. Castell d'Aro

Ermita del Remei a Castell d'Aro (Baix Empordà)

Record d'una romeria de l'any 1954 a l'ermita
del Remei, de Castell d'Aro

Cant III d'El Poema de Nadal de Josep M. de Sagarra

Pessebre a Solius (Baix Empordà)
Visita de la Mare de Déu a
la seva cosina santa Isabel
Un camí!
Quina cosa més curta de dir!
Quina cosa més llarga de seguir!
Quin so vulgar i estrany!
Un camí!...
Quina sentida de pena i patir,
quina promesa de calma i de guany!
Un camí!...
Els camins són l’angúnia primera
del rústec cor llunyà,
que ni ell sabia el que era
o per saber es posava a caminar...
Camins, serps d’encantària,
que feu amable el feix
del qui es vol lliurar d’ell mateix,
de la pròpia tristesa solitària,
i vol cercar un altre somriure,
una altra sang o un altre crit,
i fins un altre món més ennegrit
per poder viure!
Si et volta la brossa inclement,
si branca i punxa t’estalonen,
si l’aglevat i el pensament
no saps on donen,
poc trobaràs ni mel ni glop
ni llum de cares vives;
se’t tornaran les genives
fumades com les del llop!
Però si enmig l’espessorall
el pit rebel deixa la fúria,
i troba un caminet com un mirall
fred i glaçat dins la foscúria,
i pot seguir-lo mansament
sense escoltar cap més musica,
sentirà com el fum del pensament
es va aclarint de mica en mica.
Tu no saps el camí què significa?
El camí significa humilitat,
vol dir un renunciament a fi de bé,
vol dir passar pel mateix recer
que els altres han passat.
Camí de la glòria, camí de la Creu,
camí que puja i baixa i cansa,
on ens portes, camí? La teva fi no es veu!
Si ens han posat l'esquella mansa,
tu limites l'audàcia del peu
amb l'espígol novell de l'esperança!... 

Camí pelat i esqueixat,
ple de vent dalt de la coma,
camí de la soledat,
tots els camins van a Roma,
tots els camins, ja ho sabem!,
tots els camins van a Roma,
però no van a Betlem!
Perquè a Roma hi ha de tot:
hi ha misèria i punyalades,
i la púrpura i el llot
i les mitres consagrades!
Perquè a Roma hi ha de tot!
Cap a Roma pots anar
amb plomall de capità
i amb xiulet de bergandatge,
amb crossa de pelegrí,
o amb garrafa o espasí;
tot és bo pel teu viatge!
Pots triar-te tu el camí!
Pots triar-te el vent que eslloma,
l'arada, la forca, el rem!
Tots els camins van a Roma,
però no van a Betlem!
A Betlem ha nascut l'Infant diví!
Per 'nar a Betlem, només hi ha un sol camí!
L'àngel ha parlat,
l'estrella ha anunciat,
el gall ha cantat,
però el misteri és lluny encara;
l'home ja sap la veritat,
mes, on respira, transparent i clara,
aquesta veritat?
Què diu la terra avara
i el gran silenci del país nevat?...
Entre els pastors i la Cova
hi ha el camí...
El camí vell per l'alegria nova.
Només ell els pot portar
cap a l'estable on jeu la galta fina
que torna més tendre el pa
i més blanca la farina...
Però, per atrapar-lo, com es fa?
El camí de Betlem, com s'endevina? 

Algun cop, caminant per les collades,
aquells dies de fred, quan tot respira
un aire d'argelagues que s'adormen
amb una fina castedat de gebre,
i quatre ocells a la mateixa branca
no s'atreveixen ni a cantar ni a moure's,
quan despullat de la pintada angúnia
al vostre cor el ritme li escasseja,
com si comptés les perles del silenci
i el bategar tranquil de la muntanya,
no heu sentit, aleshores, que la terra
era tota habitada per un somni?
I, caminant, no heu vist la senderola,
el caminet guarnit amb herbes clares,
amb pedra d'ull de serp verda de molsa
i amb galcerans atapeïts, que ensenyen
les gotetes de sang entre la fulla?
I no heu pensat en res? No us acudia
cap cosa de cançó, o bé de paraules,
que lligués amb els nervis d'un misteri,
d'un record, d'una estrella i d'una cova,
i d'un xai degollat sobre l'espatlla
del pastor més valent que fa de guia?...
El camí de Betlem! L'únic, el vostre,
aquell que cadascú porta a les venes,
encara que no vulgui, no seria
igual que aquell camí dalt la muntanya,
ensopegat només, perquè el silenci,
perquè els ocells, perquè les herbes castes,
van agafar tots els colors d'un somni?
No fa pas molt que per 'questa drecera
ha passat un fuster de Nazaret
que duia del ronsal una somera
i, dalt la bèstia, tremolant de fred,
una noia com una primavera!
Però el rastre la neu ja l'ha esborrat;
cap llengua humana els ha parlat...
L'unglot de la somera s'esllavissa
damunt del gel..., ningú els ha vist.
Sols l'ull de bou, terrós i trist,
sols una llebre espantadissa
s'han aturat en un goret,
s'han acostat i han vist com era
la Noia i el Fuster de Nazaret
i el pelatge cendrós de la Somera...
Com se troba el camí de Betlem?
El camí de Betlem, qui l'endevina?
Només una llebre, només un ocell,
han vist la Sagrada Família!...
La neu ha esborrat el pas
i hi ha una lloba que xiscla!
No hi fa res! No hi fa res! Ja pot xisclar.
No veus l'estrella com brilla?
No veus els ulls dels pastors?
La veritat és una brasa viva!...
La veritat que crema als pastors,
la tenen en el nas i a les orelles;
perdiguers estranys, tímids caçadors
i mig germans dels xais i les ovelles!
No pregunteu res, no digueu res!...
Obriu els ulls immòbils i tranquils;
hi ha una estrella baixa com un ciri encès!
Seguiu el rastre, perdiguers humils!
Seguiu el rastre de l'unglot,
de la sandàlia del Fuster,
que la neu amagar-los no pot
al pas del perdiguer,
del qui ajup les orelles com un gos,
i accepta el misteri sense rondinar...
Sense dubtar de res, i fos com fos,
camina, quan li manen caminar!
Quan s'ha esbravat el pas dels rabadans,
i el cor de les mentides;
quan només en els dits de les mans
hi ha el pèl de les cabrides,
i el tall del fred,
i la cremor de la gebrada,
i no hi resta senyal de ganivet
ni gust de trena violada!
Si ets net de cor, pastor mesquí,
no t'has de perdre pel camí
que et va guiant l'estrella cauta;
no t'has de perdre, pastoret,
anant seguint el camí dret,
amb el sac de gemecs i la flauta!
Pastor dels meus somnis d'infant,
de les meves tristeses de gran,
pastor menut del meu pessebre,
tant és que fem com que no fem,
sempre es troba el camí de Betlem,
encara que ens escanyi la tenebra!

-Cant ICant II, Cant III, Cant IVFinal-

.

dissabte, 17 de desembre de 2011

Goigs a Sant Joan de Caselles (parròquia de Canillo, Andorra)

Sant Joan apòstol en el retaule
de l'església de Sant Joan de Caselles.
Puix amb afany venturós
del Cel la glòria heu guanyat:
Sant Joan Patró gloriós,
protegiu nostre veïnat.
...
El Valira de llevant,
en l'altra terra andorrana,
veu vostra ermita amb l'ufana
que els vells segles van posant.
Tot és bell en son voltant:
verd boc i terme escarpat.

Apòstol que venerem
amb devoció inextingible,
a Canillo feu visible
l'empar que tots us preguem.
Ara i sempre invocarem
vostre nom tan recordat.



Edició en francès dels Goigs

Sant Joan de Caselles, a Canillo. Foto: Josep Maria
Sant Joan de Caselles. Foto: Josep Maria
Sant Joan de Caselles. Foto: Maria Rosa Ferré