—Poema de Joan Benet i Petit, publicat en el llibre "El trobador de la Mare de Déu, vol. II. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2008—.
I
Tot tibat passa el riu Ebre
pel carrer Major de Flix;
veu les terres ressecades,
i els cultius esllengueïts
i amb retombs i xamosies
com un poltre presumit,
d'argent fi para la cinta
per davant dels murs antics.
El riu Ebre no valora
les gràcies del terric;
l'enlluerna la indústria
que li dóna més profit.
Sobirà com és d'Ibèria,
al bell punt d'arribar a Flix,
la corona muda en brida
i esdevé betes-i-fils.
De la part de Les Garrigues
davallava un altre riu
que les terres secaneres
ha tornat de regadiu.
Els esplets que més fecunda
les arrels tenen al pit;
d'ençà que el nou riu hi era
tot el món s'ha reverdit.
Dóna als joves ardidesa,
a les noies dóna encís,
i als cors de tots aboca
les dolçors del paradís.
Els retalls de terra nua
els transforma en un jardí
d'olorosa farigola,
de coscolls i romaní.
Romanins d'aquesta terra,
quina altra sentor teniu!,
de l'esperit sou la rialla,
de l'amor sou l'agaliu,
i del riu que us fertilitza
davallat del paradís
heu copiat la gentilesa
que més gran fa el vostre encís.
Per anar al cel a trobar-la
no tindríem prou delit;
per això la Reina excelsa
l'ha portada prop de Flix.
La sendera que hi duria,
de maragda o de marfil;
les pinedes l'adosseren
o els cendrosos arbequins.
Pels camins de La Bovera
vers el Nord, Garriga endins,
passarem manta collada,
dardarem fins dalt dels cims,
passarem sense parar-nos,
del Calvari el coll fornit
on la vista s'esparpella
davant l'absi arrodonit
d'una nau de Seu immensa
amb la volta a l'infinit,
per altar major, una cova
amb estors de gessamí.
A l'esquerra de la cova
redossada al cingle altiu,
de la Verge hi ha l'ermita,
de l'amor flama i caliu.
II
Un pastor d'aquestes terres
la trobava un bon matí
per senyals meravellosos
que ningú no pot capir.
Se'n va avall per la drecera
a explicar-ho tot seguit
als jurats i als templaris,
que senyors eren de Flix.
S'escampava la noticia,
s'exultava el vell país,
de Maials a La Bovera
per Granyena i els confins.
Des d'aquella hora sortosa
s'inundaren els camins
i dreceres arriscades
d'incomptables pelegrins.
De seguida li bastiren
un gran temple amb cambril
a la coma asserenada
del Calvari prop del pi.
Mes la imatge mil·lenària
que d'anyades sense fi
havia romàs a l'ombra
d'aquell cingle gegantí,
se'n volgué tornar a la cova
a darrera el gessamí
alegrada per les notes
del doll d'aigua cristal·lí.
Li van fer una nova ermita,
santuari gran i ric
que digués els privilegis
del Remei que honora Flix.
Al davant hi té una plaça,
al darrera el cingle ardit,
al costat la casa blanca
d'ermitans llar i abric.
Si de fora és tan vistosa
ho és molt més de part de dins;
amb columnes i arcades,
capitells ben reeixits,
i una cúpula s'enlaira,
de la flor escaient pistil
d'aquesta rosa de pedra,
que és guardó i gala de Flix.
De la imatge de la Verge,
qui en diria el bell estil?,
és de pedra policroma
i assoleix set pams i mig.
El somriure que s'enceta
al seu llavi carmesí
en fa un cel que s'esparpella
tot de sobte en fosca nit.
III
Dilluns de Pasqua Florida
ressonen tots els camins
de la joia sana i fresca
de milers de pelegrins.
Tot al llarg de les dreceres,
quan encara és fosca nit,
el trescar de la gentada
l'aire fresc fa retrunyir.
Alirets retallen l'aire
d'espinguets com a clarins,
que desvetllen les collades
els tossals i els torms veïns.
Altres alirets responen
d'altre i altres pelegrins;
i en la matinada alegre
que el bon sol va deixondint,
una germanor floria
entre la munió de fills
de la Reina i dolça Mare
que té el tron a prop de Flix.
Germanor de vells i joves,
de donzelles i fadrins,
lleidatans de Les Garrigues,
riberencs, tarragonins,
que es referma cada anyada
sota el signe de l'abril
al davant de la Madona
a les grades del cambril.
Amb la flaire de la rapa
dels levites arbequins
pugen dolces les pregàries,
es perceben els sospirs
i es fa aplega per l'anyada
de la pau que amara el pit
i a la glòria es donen cita
els vellets si els cal morir.
IV
Verge del Remei amada,
d'aquest cel jardí florit,
feu que amari la nostra ànima
la sentor del romaní
i ella ens dugui a la memòria
l'altre senderó florit
d'El Remei que entre muntanyes
se'n va dret a l'infinit.
