Poema a sant Josep: La casa de sant Josep

Poema de Francesc Casas i Amigó (1886).
S'ha respectat l'escriptura no normalitzada de l'època.

Sant Josep


LA CASA DE SANT JOSEPH

La plenitut dels temps es arribada.
Una flor de puresa immaculada
en humil branquillò té de fruytar.
Recordant les antigues profecíes,
ressonan sobre'l mon les armoníes
dels ángels que la venen a ombrejar.

La casa de David será la branca
hont obrirá son cálzer la flor blanca
per rebre la rosada celestial;
Jesucrist al ergull declarant guerra,
ajup aquesta branca fins a terra,
y naix entre pastors en un portal.

Aquell que sobre'ls homens té domini
no naix entre la pórpora y l'armini;
a casa d'un fuster té son breçol.
¡Humillació may vista! la pobresa
amaga'l resplandor de sa grandesa,
aixís com un boyrat amaga'l sol.

Aquell per qui la terra va ser feta
per compte d'un palau té una caseta
en lo recó mes pobre d'un poblet.
Allí, mentres son Pare fustereja,
María dolçament lo breçoleja,
y'l nodreix ab lo néctar de sa llet.

Y Jesús va creixent de día en día;
quan salta de la falda de María
agafant dos llistons forma una creu.
¿Per què té de tenir-la per joguina?
Son Pare treballant no ho endevina:
sa Mare's posa trista quan ho veu.

Després de fadigosa treballada,
al estendre ses ombres la vesprada
s'asseu lo Patriarca en lo llindar.
La lluna d'una nit de primavera
hi dibuixa'ls palmons d'una palmera
que l'oreig vespertí fa cimbrejar.

Mentres ell amorós lo front li besa,
Jesús ab lo candor de l'infantesa
sos llustrosos cabells va cargolant;
y com lo jardiner sa rica toya
ab los ulls plens de llágrimes de joya,
María'l seu Fillet s'está mirant.

Comprenent l'esperit de l'Escriptura,
l'impuls del seu amor lo Sant detura,
reprimint sobre'l llabi'l darrer bes.
Al mirar al seu front la llum divina,
humil y reverent la testa inclina
al davant de Jesús, y diu després:

—La majestat de Deu es infinita,
no cap dins eixa casa tan petita.
—Ja la faré més gran, Jesús respon.
¡Oh Pare, quan Jo acabe la creixensa
vull fervos una Casa tan immensa
que dins hi té de cabre tot lo mon!

Per bastirla a la mida de la terra
un jorn m'en pujaré dalt d'una serra
ab un arbre de soca secular.
Per que puga servirlos de teulada
estendré sobre'ls pobles sa brancada,
l'estendré d'una mar a l'altra mar.

Com imatge terrible de un desvari
María al veure l'ombra del Calvari
corra a estrenye son Fill sobre son pit;
Sant Joseph veyent altres maravelles,
poch a poch deixa caure les parpelles,
y cansat del treball queda adormit.

En somni falaguer veu sa caseta
a l'ardenta paraula d'un Profeta
engrandirse en l'espay cada moment;
les antigues parets van allunyantse,
la coberta de fusta va enlayrantse,
fins que dins hi blaveja'l firmament.

En aquell sostre blau de nit serena
veu astres resplandir de tota mena,
d'un astre mes hermós rebent la llum;
entre mitg brillan palmes glorioses,
y una pluja de lliris y de roses
va omplint tota la terra de perfum.

D'aquell gran edifici son escales
puríssims esperits de blanques ales
que's perden com la boyra cel endins;
per aquelles escales en renglera
pujan verges de rossa cabellera
y martres ab corones de rubins.

Los ángels entre cántichs de victoria
aixecan lo casal fins a la Gloria
ab pedres de topaci y de safir;
al pes dels fonaments que'ls hi carregan,
bramulan los abismes y llampegan
com cráter d'un volcá que's vol obrir.

Y s'ou un terratrèmol que s'acosta,
y tremola del mon l'immensa crosta,
del primitiu pecat trencant lo jou.
Entre mig del terrible cataclisme
s'enderrocan los deus del paganisme
y serveixen de pedra al temple nou.

Com refeta ab l'alé d'un'altra vida,
s'aixeca nostra raça redimida
del arbre de la Creu sota'l brancam;
y s'empenyan los pobles com onades,
acostantse a les platges senyalades
en les santes promeses d'Abraham.

Y ressona una veu en les altures
que diu a Sant Joseph: "Les creatures
que't facen homenatge eternament;
y puig que lo meu Fill hi pren estada,
ta casa sobre'l mon sia aixamplada,
¡que ho sía de Llevant fins a Ponent!

"Per mostra de la meva omnipotencia
tindrás una nombrosa descendencia
hont mes benediccions may finirán.
No comptes de la mar los grans d'arena,
no comptes los estels en nit serena;
¡lo nombre de tos fills será mes gran!

"Lo día en que'l meu foch com una brasa
encengue l'univers, no mes ta casa
surará de les flames sobre'l mar.
¡Fuster de Nazaret, Sant Patriarca,
Tu serás lo Noé de la nova Arca
que'ls pobles cristians té de salvar!

"Tu serás lo Moysés de la Lley nova
que l'Esperit d'Amor en lo mon cova
per tráurel de les ombres hon se pert.
¡Capdill de la familia cristiana,
conduheixla en immensa caravana
de la seva existencia pe'l desert!

"Conduheixla ab la llum de l'esperança
al casal de la eterna benhaurança
que la sanch obrirá del mans Anyell;
y com lo seu imperi'l mon te dona,
Jo't daré les centuries per corona,
y la llum de la gloria per mantell."

Al véures en lo cim de sa grandesa
Sant Joseph se desperta, y ab sorpresa
se troba de sa casa en lo llindar.
La llum d'una nit de primavera
hi dibuixa'ls palmons d'una palmera
que l'oreig vespertí fa cimbrejar.

María a l'altra banda vetlla encara,
Jesús está mirantse la nit clara
de la porta assegut en lo pedrís.
Sols torba aquella pau tan venturosa
un tendre rossinyol que canta y glosa
lo poèma d'amor del Paradís.


Comentaris