Poema a la Mare de Déu de la Misericòrdia. La Fatarella (Terra Alta, Tarragona).

el dia
—Poema de Joan Benet i Petit (1890-1968), publicat en el seu llibre "El trobador de la Mare de Déu" volum II. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 2008.—

Mare de Déu de la Misericòrdia de La Fatarella

I

Al tossal que va servar
la torrassa Fatarella,
niu que fou d'Hospitalers,
hi ha caigut una centella.

L'aspra vida ha convertit
en joiosa i renouera;
els merlets, espessos murs,
torricons, claus i dovella

esdevenen un jardí
de rosers que s'esbadellen
i en clavells, els rostres bruns
sota l'elm de fèrria cella.

S'aclariren els carrers,
s'enramaren les finestres,
s'engerdiren els tossals
i els esplets dintre les feixes.

I el que fou pesat fardell
per la vila Fatarella,
es tornà el renaixement
d'una esplendent primavera.

Si de Camposines véns,
de Vilalba o La Morella,
de Móra, de Flix, d'Ascó,
de Pinatell o Corbera,

saciaries la set
amb l'aigua cordial i fresca
que raja abundosament
del cor fecund de la Reina,

la gentil Mare de Déu,
de Terra Alta la Princesa,
que amb el cor de bat a bat
tant de temps fa que t'espera.

Els bolquets sotraquejants
per camins plens de claperes,
de ramatges tots guarnits
en tirants i estemaneres.

Aquella munió de gent,
uns a peu, uns amb someres,
que s'allarguen pels camins
plens de joia cridanera

sota el maternal esguard
de la Reina que els governa
des del lloc que ocupa el tron
a la torre Fatarella.

Moltes gràcies de preu
té al seu rostre la vileta,
casals amples de carreus,
el cel pur, la gran hisenda,

raconades verdejants,
colls bonics com a senyeres,
abrigats de pinatells,
platejades oliveres

i oloroses flors de bosc
més flairants com més es petgen.
Tot és noble i entonat
a la vila Fatarella.

El que més la fa lluir
i la fama més ha estesa
és el temple encimbellat
que a la cresta balboreja.

Els carrers nets i mudats,
les donzelles rialleres
que amb posat bell i modest
germanívoles esperen;

i l'escala de cent graus
que al cel sembla que us mena,
i us deixa als mateixos peus
de la mística Poncella;

aquella gernació
que sembla que s'eixamena,
entrant i sortint del rusc
cadascú portant l'ofrena;

les columnes de l'altar,
que són totes d'una peça,
i la Verge al mig de tot
més brillant que cap estrella,

d'alabastre del més fi,
cara fresca i encisera,
blanquinós toca i manteu,
amb el Nin al braç esquerre,

amb corona ambdós al cap
de reiet i de princesa,
raigs de sol llampeguejants,
cada punta rica perla,

i aquells feixos i penjolls
que tant goig feien de veure,
presentalles i exvots,
de l'agraïment un deure...

El qui això veu des de xic
per les planes de Gandesa,
ennoblides per l'esguard
de la cèlica Princesa,

el record en servarà
que farà la vida alegre
i la glòria tindrà
que fruir es pot en la terra.

La Madona triomfant
té gran fama i gran requesta.
De les terres de Terol
a les terres de València.

Ella els lliura de l'eixut,
els allunya la tristesa,
manté viva l'emoció
per la vila i per la gleva.

De prebendes racials
els ha fet a barca plena,
d'honradesa i lleialtat
que són la millor riquesa.

II

Ningú no es ha sabut dir
quina fou la meravella
per la qual venia ací
la imatge miraclera.

Un misteri el fet sortós
embolcalla amb malla espessa.
El cert és que del cel blau
n'hi ha un tros a Fatarella,

puix que allí té el seu palau
de les reines la més bella
i que hi regna amb tot amor
escampant joia i riquesa.

Ai!, el poble afortunat,
bé pots dir que l'has ben treta,
a quatre passes del cel
mitja ruta ja en tens feta.

Els pobles del veïnat
vénen a corrua feta
per veure el Paradís
i captar-ne una engruneta.

Tens els dies esbandits
i les nits són tan serenes,
que s'albiren els tossals
com senyeres moradenques,

de València i Aragó,
de Tarragona i de Lleida
perquè al cim tens un Estel
que tothora guspireja.

Verge de Misericòrdia,
Patrona de Fatarella,
feu que sigui el nostre esperit
una xera sempre encesa
de les flors de les virtuts
d'aquelles que no es marceixen.



Comentaris

Publica un comentari a l'entrada