—Poema de Joan Benet i Petit (1890-1968), publicat en el seu llibre "El trobador de la Mare de Déu" volum II. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 2008.—
GOIGS A LA MARE DE DÉU DE CASTELL-LLEBRE...
 |
| Mare de Déu de Castell-llebre |
I
Una matinada fresca
van sortir per 'nar a caçar
per les vores del riu Segre
cavallers d'escuts barrats:
Raimond Brull, de Peramola
senyor i amo natural,
i d'Urgell el noble comte,
potser Jaume el Dissortat.
Segre amunt, cercant la caça
al Mòdol van arribar,
xica illa arremorada
pel riu Segre amb un manyac.
Sortint del Grau d'Oliana,
de fatiga tot llaçat.
No en troben perdiu ni guatlla
per a poder-li tirar,
sinó una pobra llebreta
que allí tenia el jaç.
Ja l'encalça la gossada,
serra amunt puja volant,
cavallers van al darrera,
cavalcant fogós cavall.
Quan arriben a la cima
del pedreny i aspre tossal,
la llebreta, agenollada,
la canilla, al seu voltant,
al davant d'una bardissa
fresca i verda com un ram,
flairejant d'espigolera
i de menta tot l'any.
Els cavalls també flectiren
els genolls davant de l'arç
i als cavallers els queien
les sagetes de les mans.
En veient aquell miracle,
també feren ben igual
que la llebre, la gossada,
la gossada i els cavalls.
Ells que veuen una imatge
de la Reina celestial,
com minyona adormideta
amb un son assossegat.
Li tiren unes violes
acabades de trencar.
Les violes eres fresques
la Verge es va despertar.
II
La mirada, afectuosa
el cabell, com un fil d'or
emmarcant la bella cara
com un raig del mateix sol.
Els Barons, corrent, avisen
les viletes dels contorns
que hi acuden ansioses
en solemnes processons.
Els camins de les muntanyes
s'han omplert de belles flors
i en rosers es trasmudaven
argelagues i coscolls.
Del Joncar la muntanyola,
en gerric esplendorós,
que damunt d'El Segre serva
la més bella de les flors.
La tindria Peramola
que és llunyet cap a migjorn,
a l'altar de la parròquia
enlairada dalt d'un tron.
Se n'havia retornada
del Joncar al mateix sojorn
on els arços amorosos
un niu feien calentó.
Si ho lamenten Peramola,
Oliana i Tragó
se n'exulten i ho celebren,
Castell-Llebre i Curtidó,
les muntanyes en renglera
des d'ací a Coll de Nargó,
les crestes de les quals lluen
amb novella resplendor.
Una ermita li fou feta,
una ermita amb tota honor
a la cresta encavallada
que s'albira de per tot.
La portada, que és de pedra,
encarada és a migjorn;
a llevant n'hi riu una altra
i una altra a ponent ombrós.
Part de dins, és amorosa
i fragant com una flor.
Viaranys que hi conduïen,
joguinosos corriols.
Els que pugen per la baga,
cobricel maragda i or,
els que tresquen la solana,
esbandits de cara al sol.
Si tot l'any pugen i baixen
de tot lloc i direcció,
dibuixant fistons airosos
tant si plou com si fa bo,
en ésser dilluns de Pasqua,
l'esplendent Pasqua de flors,
Sant Miquel de Peramola i
Santa Llúcia de Tragó
van amunt com la volada
de festosos rossinyols
que per l'aire empeny fresquívol
l'alè fi de l'oratjol.
Els dimarts, als d'Oliana
els arriba el torn festós
i arribat diumenge in albis,
als de Sant Pere de Pons.
Mireu-los com llampeguegen!
Quin llambreig al bat del sol!
tots en orde de batalla
els tossals en brau estol.
La testa damunt les bromes,
els peus dintre dels reixords
que fecunden les heroiques
baronies dels contorns.
Allà al cap, Tossa Pelada
i de Perles l'Agulló
que el bressol branden joliues
d'El Cardener, just nadó.
Puntal de Turb representa
la vileta de Nargó;
Serra Seca, escardalenca,
que talment fa compassió,
Montanissell, porta-ensenya,
i Rialp cabdill de to,
amb cent estreps que gallegen
l'elm d'aram lluint al sol.
Quin esplet d'esveltes serres
engalanen aquest món
de puntetes, per llucar-ne
la princesa de dalt del tron!
Benaurat el santuari;
si no vingués gent d'aumon,
les muntanyes més galanes
en constant aplec hi són.
També té del riu de Lleida
el pausat i greu ressò
que el diàleg entrebanca
de la Verge i els devots.
Fins un dia que hi baixava
gloriós Sant Ermengol
i el bon riu enterbolia
la puresa dels seus mots.
—Tu Segre, calla, —li deia
Nostra Dona—, per favor.—
Tal era al peu de la lletra
atesa l'admonició,
que la parla del riu Segre
no s'oí mai més, ni s'ou.
Els topants esdevenien
de silenci lloc fecund.
I la Santa Verge, en paga,
no ha permès que mai del món
invadida per les aigües
la petita illa fos.
Ja en pot venir de riuades
i les valls de gom a gom;
pot el Segre amb la follia
esborrar guals i pontons;
sempre la illa resta seca,
des del dia gloriós
que la Verge conversava
amb el Sant Bisbe Ermengol.
L'embassada d'Oliana
que d'Urgell és l'àngel bo,
a la Verge en feia ofrena
per mirall i per balcó.
En contrast de la grandesa
de muntanyes i horitzons,
la imatge és menudeta
i és de marbre del més bo.
A la dreta mà allargada
té un ocell, cap vermellós,
i a l'esquerra, segons s'usa,
un Jesús propet del cor.
Moreneta n'és de cara
d'un mirar tot amorós;
de mirar tant la fillada
té l'ull dret un xic borrós.
III
Vós, que reconciliàreu
la caça i els caçadors
i en les altes serralades
escampeu la germanor,
extingiu del cor dels homes
el foc viu de les passions;
poseu pau a les famílies,
feu florir la comprensió
entre els pobles i les races
que afaiçonen les nacions.
 |
| Ermita de Castell-llebre, a Peramola Foto de Tomàs Irigaray |
 |
| Ermita de la Mare de Déu de Castell-llebre Més fotos i explicacions a la web Conèixer Catalunya |
 |
| Mare de Déu de Castell-llebre de Peramola L'aplec que s'hi celebra s'anomena de sant Marc (25 d'abril) i es fa el diumenge següent |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada