Poema a Nostra Senyora de la Bona Sort. Collsabadell, a Llinars del Vallès (Vallès Oriental, Barcelona)
—Poema de Joan Benet i Petit (1890-1968), publicat en el seu llibre pòstum "El trobador de la Mare de Déu" volum III. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 2012.—
.jpg) |
| Mare de Déu de la Bona Sort, a Collsabadell Foto: Elcaudelabici-joan |
I
A Collsabadell,
al peu de la rasa,
parava una nau
esvelta i gallarda.
Venia vogant
per mar de maragda:
els pals eren d'or;
la vela, de plata;
les cordes, de bri
de blanc i bon cànem;
l'ormeig fet al cel
per fines mans d'àngels.
Governa la nau
amb seny, una Dama
de gran formosor,
frescal i galana.
Solcava el Vallès
amb dolça mirada;
de terra i de gent,
se n'era agradada.
Escampa mercès
pertot allà on passa
i amoixa els jardins
com pluja tardana.
A Collsabadell
la vela que para
per tal d'arriar
triomfal cavalcada
que amunt la dugués
devers la muntanya
i veure poder
Vallès tot a l'ample.
A mig camí que és,
uns lladres la paren,
li veden el pas
de flors amb garlandes:
"No hagueu pas neguit,
gentil, bella Dama,
que lladres no som
de l'or ni la plata,
sinó de l'amor
que a tots avassalla.
Resteu al país,
ben prop de nosaltres
i al cor de cada un
tindreu un retaule;
i al cim del turó,
palau amb arcades,
de bells finestrals
i airoses campanes;
només de l'amor
voldríem ser lladres.
Resteu, Estel d'or,
resteu amb nosaltres."
La Dama els oí,
la Dama restava
i els lladres d'abans
esclaus es tornaven,
esclaus de l'amor
que és dolç esclavatge.
Això esdevingué,
les dades ho canten,
del segle dotzè,
la quarta tongada,
quan sant Oleguer
la Seu regentava.
Ell va consagrar
l'església romànica
que Collsabadell
de grat ofrenava
a Reina gentil
que un dia arribava
solcant el Vallès
per mar de maragda.
II
Vuit-cents anys passats,
avui arribàvem
atrets per la Flor
que encara embriaga.
És dia de juny,
el blat groguejava;
l'hisop, des del cel,
escampa que escampa
espurnes d'argent
damunt flors i mates
i l'escotxegar
de les perdiganes.
Pujant el tossal
oïm la campana;
un bell ginester
que l'eco sacsava
ens tirà joiós
al mig de la cara
un puny de brillants
amb brins d'aigua clara.
Al temple que entrem,
de tres naus ben amples:
un sol resplendent
és cada retaule.
Si això no és el cel,
ben poc deu mancar-ne;
la llum surt a dolls
de ciris i llànties;
l'estel més fulgent,
al mig del retaule,
on lluu fulgurant
la santa imatge.
Té per escambell
columna romànica
de ric capitell
de pedra brodada,
La imatge del cim,
artística talla:
els ulls enllorats,
que el cor us robaven;
de seda i brodats
està enfarfegada,
mantell de molt preu
i joies de vàlua.
Un niu calentó
és tota la cambra
de marbre negrenc;
les vinces són blanques.
III
A l'any trenta-sis,
mireu què passava:
un brau comitè
d'aquestes contrades
a Collsabadell
resolt s'adreçava.
En ser que el camí
per sota el pont passa,
com monstre feroç
el cotxe roncava
perquè el gruix d'un fil
tantost no avançava.
De proves, ja en féu,
mes totes debades;
la Verge no vol
canviar per ara...
El xic obeeix,
enrere tornava;
la borla al casquet,
la cara gravada,
les mans al voltant
i estranya la parla.
La imatge encara lluu
al mig del retaule.
Per heure l'amor
d'aquesta gran Dama
seria gosat
de ser també lladre.
 |
| Sant Sadurní de Collsabadell, al terme municipal de Llinars del Vallès Foto: Elcaudelabici-joan |
.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada