—Poema de Joan Benet i Petit (1890-1968), publicat en el seu llibre pòstum "El trobador de la Mare de Déu" volum III. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 2012.—
I
El curs del Llobregat
és un carrer de festa;
té viles i ciutats
en ribes de requesta,
té balmes i afraus
farcits de contarelles,
té pont com arcs triomfals
d'ulls blaus d'arcades celles;
muntanyes per balcons
d'airoses i altes crestes;
domassos enramats,
caputxes de congestes,
cenobis a desdir
brodades les finestres
on canten a desdir
els monjos, matí i vespre;
li canten trenta fonts
al bres de la naixença
d'argent i polsim d'or
que Puigllançada agença.
Pel mig d'aquest carrer,
el riu, passant, rumbeja;
hereu acabalat,
les gales de la hisenda,
i canta a pulmó ple
la seva cançó eterna
a sota del balcó
que encisa i enlluerna.
On canta més a pler
és sota de la reixa
que allotja entre jardins
la més excelsa Reina.
II
El cant que el Llobregat
avui, galant, entona
s'adreça plaentment
als predis de Merola.
Riera ben frescal
amb gorgs d'aigua verdosa
i tots els elements
que fan la vida dolça
ungits són amb l'esguard
de Mare camperola
asseguda al cambril
que s'alça ací a Merola.
Per tal d'oir-lo bé,
l'esplèndida Senyora
el tron de bosc endins
ha dut més a la vora.
Tenia abans l'altar
del bosc entre la brolla,
en ermitori xic,
romànica monjoia.
D'allò que temple fou,
del temps en la nit fosca,
en documents escrits
no en resta ni una volva.
Només roman imprès
dels jais en la memòria
que el setze en començar
uns delegats del poble
anaren a trobar
del Segre a l'alta espona
el bisbe de l'Urgell,
que no n'hi ha a Solsona.
Hi anaren compungits,
alegres que se'n tornen,
que el bisbe els va atorgar
la vènia que pidolen.
III
No heu vist mai com s'esparpillen
les formigues al temps llarg,
les abelles a l'arnera
que és temps d'eixamenar
o els pagesos allí a l'era
quan el cel s'ha ennuvolat
i el perill de fer panada
posa en doina peu i braç?
Igualment es daven manya
de Merola xics i grans
per alçar la nova església
que els pogués aixoplugar.
La riera els dava l'aigua,
pins i roures, el fustam,
i la torre de Merola
aportava ben bogal
claus de voltes artisades
i carreus dels muradals;
els transports feren a jova,
el transport i altres jornals.
La imatge hi era duta
amb la pompa que és del cas;
una talla formosíssima
del tretzè o de més enllà.
Hi anà una gentada
com no s'havia vist mai,
de Puig-reig, vila veïna,
de Sallent, vila reial.
Si la Verge, concretava
el fervor d'aquests voltants,
ho recorden els besavis
amb la festa del cantar.
Quan el most del cup bullia
i finit era el veremar,
els veureu de tramuntana,
de migjorn venir i llevant
a la Verge de Merola
la collita a remerciar
amb les seves millors gales
dones i homes abillats.
La imatge que rumbeja
de la guerra cap ençà
heretava de l'antiga
el prestigi i la beutat.
Per això, com abans era,
al portal del Berguedà,
s'hi aplega la gentada
ben segura de trobar
l'alegria que el cor frisa,
el remei per tots els mals
i escoltar la cançó eterna
que li entona el Llobregat:
"De Castellar jo us duia
un xal tot de brillants,
de randes primoroses
i blondes del meu jaç.
Us duc del Clot del Moro,
on tinc enclusa i mall,
de la primera forja
la joia del treball.
Passava per la Pobla
i us he volgut firar
un collaret de perles
trenades a Falgars.
En ésser a Guardiola,
el Bastareny m'ha dat
un pom de clavellines
dels prats gerds de Bagà.
I Berga berguedana,
de sa esmaltada plana,
m'ha dat el bo i millor:
muntanyes de capçada,
la fruita de la plana
i espurnes del seu cor.
Girona Gironella,
l'eterna cantarella
de fonts remorejants
i plenes les cistelles
de lliris i poncelles
dels boscos dels vessants."
Vulgueu, Mare amorosa,
ma ofrena generosa
mirar ben de bon grat;
encar que només sia,
dolcíssima Maria,
en prendre comiat,
aquest pom que collia
per tal que nit i dia
enjoiï el vostre altar.
 |
| Església parroquial de Santa Maria de Merola, prop de la Torre d'Homenatge de l'antic castell de Merola. Foto: los folloneros |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada