—Poema de Joan Benet i Petit (1890-1968), publicat en el seu llibre pòstum "El trobador de la Mare de Déu" volum III. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 2012.—
 |
| Mare de Déu de Bellmunt Foto i més informacions: Antoni Prat i Puig |
I
Colometa voladora,
heu parat al més bell punt
de la cresta posturera
de la serra de Bellmunt.
Us contempla embadalida
la brillant plana de Vic,
com bandera al grat de l'aire
que ales dóna a cada pit.
Benaurats els de Sant Pere
i els dos altres torellons
que us regalen com alfàbrega
a l'ampit dels finestrons.
Amb el frec de l'espardenya
han obert un carreró
al damunt de cada cingle
afonat com regueró.
Heu alçat Vós la volada
deturant-vos al Pedró,
ran de la font Vidranesa
us paràveu altre cop.
A l'ombra d'aquesta font
de l'aigua gelada i bona,
que hi arriba com clavell,
se'n torna com una rosa.
Una fita rost amunt
ens mostrava una vall closa;
portalera prop del cim,
hi trobem l'Alzina Grossa.
El riu Ges, sota el balcó,
la cançó dolça que entona,
pollancredes per rivets,
esquellincs de cada vora.
II
La notícia més antiga,
del mil cent quaranta-dos,
al final de la centúria
se'n parlava ja pertot.
Així ho conta mossèn Vila,
cronista de Torelló;
segons Pons de Tarragona,
fou el mil dos-cents dinou.
El camí del santuari,
si n'ha fet de tombs i tombs,
entre dies venturosos
i jornades de dolor.
Altars nous que s'esbadellen
com galana i bella flor;
altres voltes, focs sinistres
com flagells d'un irat torb.
Era grat veure en corrues,
per les prades de verdor,
com la gent de totes bandes
hi fan cap amb baticor:
els atletes, per les rutes;
per les prades, els pastors;
els carboners, per les piles,
i els pagesos, en el tros.
I vingué la trista anyada
de mil vuit-cents vint-i-dos
en què uns homes incendiaren
l'ermitatge i el tresor.
Poc restà del santuari,
convertit en enderroc;
la imatge de la Verge
era duta a Torelló.
Vint anys llargs durà l'absència,
fins que als pobles dels contorns
l'enyorança esperonava
a refer el niuet d'amor.
Fou un dia memorable
per Bellmunt i el seu redós
aquell en què la imatge
ocupà de nou el tron.
Mes la pau no durà gaire,
que uns isards bandolerots
van profanar l'ermitatge
fent-ho anar tot de rebot.
Talaixar, el cap de colla,
amb el nom ja ho diu ben tot;
ai, ferrer de magra història,
sembrador de planys i dol.
Assolaren l'ermiteta,
l'ermità deixaren mort
i el record per la comarca
fou punyent i durador.
Per a veure nous agravis,
arribar cal al dinou
amb les guerres fratricides
sense entranyes ni control.
Va arribar, per fi, a Maria
la tongada d'esplendor,
inundant bac i solana
de gentades a munions.
És adés, l'any del Rosari,
que ho amara tot d'olor;
el dogma d'Immaculada
o de Constantí el record;
també els aplecs de jovenalla
que deixen alegre enyor
i afonen les esteles
de l'avenir albirador.
Tanmateix no són finides
les penes i el baticor:
vindrà una altra maltempsada
que ho farà trontollar tot.
Quan la guerra sembra irada
el país de sang i foc,
no pot treure la llucada
cap esplet de ver amor.
Amb la pau que refloria,
l'any mil nou-cents trenta-nou,
la imatge retornava
triomfadora al seu escon
i l'airosa taca blanca
de la serra al capciró
aclareix com nova albada
tot el pla de Vic festós.
La imatge és ben xiqueta
que d'un pam passa ben poc,
tot el rostre li traspua
la dolcesa del seu cor.
El Jesús que té a la falda
com un llir florit de poc
es retira a la Marona
per gentil i galanxó.
L'un i l'altra són de marbre,
alabastre de valor,
com el tron en què reposa,
la corona i el mantó.
III
Les carenes de Sovelles,
des d'ací, quin goig que fan,
el Tubau i el Matamala
i el massís de Catllaràs;
de la Quar el santuari,
joiell fi del Berguedà;
de Queralt fins a Peguera,
Pedraforca esbadellat.
A la part de tramuntana
hi veuríeu el Puigmal
i a sa dreta, el Finestrelles
fent de Núria l'abrigall.
Mireu ençà el coll de Toses,
Puigllançada i tosa d'Alp,
tot cantant mentre engronxen
el bressol del Llobregat.
Vers ponent, el Cadí mena
un ramat de blancs isards
que no paren fins al Segre
per poder-s'hi abeurar.
Collades de Comermada,
el Taga fosc i cepat,
i la serra Cavallera
i el Capsacosta germà,
i aquest bé de Déu de masos,
de Sant Quirze fins Vidrà,
tots daurats per les centúries
que amb amor han amoixat.
Les cingleres de Cabrera
fanalegen per llevant;
com paners de flors de pedra,
el Montseny i el Guillerià;
els cataus de Serrallonga,
els camins de sant Francesc,
Montserrat, la serra santa,
i el mugró de Sant Llorenç,
al davant de nostra Dama
amb la testa reverent
d'una garba ben lligada
generosa en fa present.
De Bellmunt Rosa galana,
tan a prop essent del cel,
abasteu-nos bondadosa
la joguina d'un estel.
 |
|
Foto: icasasbcn
|
.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada