Poema a la Mare de Déu del Puig de Bellver de Sant Celoni (Vallès Oriental, Barcelona).

—Poema de Joan Benet i Petit (1890-1968), publicat en el seu llibre pòstum "El trobador de la Mare de Déu" volum III. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 2012.—


Mare de Déu del Puig de Bellver o del Socors

I

Al jardí de Sant Celoni
si n'hi havia un arbre pros
que les branques estenia
pel damunt d'un turó airós.

De la fruita que llevava,
emmelava tots els cors;
amb la fruita regalada,
que és la fruita de l'amor.

El Tordera, jovenívol,
del país hereu sortós,
a bursades duu pressívol
rams i fruites dels seus horts.

La riera l'Olzinelles
amb rivets de plata i or,
Vallgorguina amb penjarelles,
que és del cel un ric tresor,

enriquien la hisenda
que enlairava en el turó
aquell arbre de fatxenda
de la Verge del Socors.

Sant Celoni, amb ufania,
escampava el seu renom,
retraient la bogalia
de la Verge del cor dolç.

II

El tossal de Bellver s'alça
per la banda de sol post;
hi florien unes flames
que el cobrien tot de flocs.

S'encenien els dissabtes
tan bell punt es feia fosc,
i els herbeis i pampoleres
esmaltaven vius colors.

Quan la gent hi acudien,
apuntant que n'era el jorn,
ni una engruna no trobaven
de cremall, cendra ni foc.

El Tordera, amb galania,
més folgats feia els retombs;
el Montseny, de les fagedes,
s'abillava amb els mantons.

El Montnegre s'aclaria
i prenia un posat dolç,
com natura quan espera
el moment de sortir el sol.

La que arribà fou la Verge,
fresc i tendre Gladiol,
que entre el Montseny i el Montnegre
ha volgut tenir el seu tron.

Sant Celoni, que entenia
el missatge entenedor,
li oferia per estada
un cenacle petitó.

El renom del santuari
terra enllà emprenia el vol,
per la Selva selvatana
i el Vallès ample i rumbós.

Hi vingueren a volades
com esbarts de rossinyols
traginers de l'alegria,
firataires de l'amor.

Si restava buit el temple
a l'hora de fer-se fosc,
hi vindrien les ocelles
del seràfic Pobrissó

que, enardides, cantarien
bells cantars, de nit i jorn.
Amb els caputxins, l'ermita
va ser un estoig de dolçor.

Caputxins de Sant Celoni,
de la Verge trobadors,
les cançons que li dictàreu
han deixat un rastre d'or.

III

Al començ del disset segle,
van deixar el monestir
i avallet, més prop de vila,
un de nou en van bastir.

Les florides voravies
s'emboscaren del camí
i emmudiren les campanes
que brandaven en la nit.

La imatge de la Verge,
d'alabastre del més fi,
el torb enllà s'emportava
per mai més tornar a venir.

Al lloc de la Verge blanca
varen col·locar al cambril
de xiprer una rica talla
policroma i noble estil.

Els devots apuntalaren
els enderrocs produïts;
del temps afrós, les injúries
treballaren amb més pit

fins a deixar el santuari
amb posat de cementir:
l'ambient fa irrespirable
la flor negra de l'oblit.

Mes la vila progressiva
amb ravals, balcons florits,
campanars i xemeneies
vers el cel net i esbandit,

escampa la gallardia
en aquest flairós jardí,
menys l'ermita de la Verge,
que tremola dalt del cim

esperant una centella
o l'embat d'un terbolí
que, com soca corsecada,
l'arrabassi compassiu.

Les finestres, paredades;
murs i ràfecs, a bocins,
i les voltes, esfondrades,
i els retaules, pels camins.

Baixem d'esma de l'ermita,
no voldríem sentir els crits
dels fonolls i farigoles
que, entre planys, feien així:

"Si no torna la Marona,
s'ha acabat nostre florir,
i ens serà fossa i mortalla
l'esbarzer rebordonit."

Al comiat de les ruïnes,
vola i vola el nostre esperit
per les crestes enyorívoles
amb mantells de faig i pi.

Una estela ens guiaria
al temple santceloní,
on la imatge trobaríem
en un magnífic cambril

desitjosa de tornar-se'n
a l'hostal del serení
per a dir als fills que l'enyoren:
"Fills del cor, veniu a mi,
i del palau de la glòria
ja sereu a mig camí."

Ermita de la Mare de Déu del Puig de Bellver, a sant Celoni.
Foto: Lo bandit
El primer document que esmenta l'ermita de la Mare de Déu del Puig, al cim del Puig de Bellver, és de 1526. Entre 1582 i 1618 s'hi va establir una comunitat de monjos caputxins, que van marxar després de construir un convent nou més a prop del poble. La capella es va reedificar entre 1919 i 1935. Després dels desastres de la Guerra Civil, es va rehabilitar a començaments dels anys seixanta, sota la direcció dels arquitectes Joan Bergós i Eugeni Rosich, i s'hi va afegir l'obelisc-campanar que la singularitza (1962) i el pòrtic (1964). La Mare de Déu del Puig és la patrona de la vila des que el 1687 la va salvar d´una plaga de llagostes.
Suposem que l'autor del poema no va veure encara la reconstrucció i per això clama per les ruïnes que va trobar.


Comentaris