—Poema de Joan Benet i Petit, publicat en el llibre "El trobador de la Mare de Déu, vol. II. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2008—.
 |
| Mare de Déu del Roser. Mosaic a la façana del Roser (Vallmoll). |
I
Sempre us dic el mateix,
oh Mare mia,
amb estil que no és prosa
ni poesia.
Una corda sols té
la meva lira;
per cantar-vos d'amor,
més no en calia.
Mes avui, pel país
que us cercaria,
necessita el meu cant
més galania.
Si amb ell pogués fer
bona harmonia,
que us ho dic tot de nou
figuraria.
II
Al cloquer afuat de Valls
les sis hores són tocades;
la veu d'altres cent batalls
han estès també les ales
per un cel de seda i or
que l'oreig fresc esborrima;
rostre encès ple de candor
de muntanya a la marina.
Els vinyars, braus camillers,
amb la manta de patxoca,
s'estalonen, sota el bes
d'olivets d'hirsuta soca.
Cada mas, un braseral
de gojats prop de la porta
i la mossa del brancal,
flamejant cabell i rostre.
S'hi escau la vella font
per la fronda arrecerada,
flabiol d'un to jocund
amb la fressa acompassada
del pollancre remorós,
branca i fulla asgroguissada,
per damunt del gorg negrós
que reülla a la clotada.
Ja hi som tots; obri l'amor
cel amunt una alborada
i la rebi de bon cor,
balcó obert, l'enamorada.
Del cor brolli la cançó
del matí en l'hora joiosa;
la rosana per balcó;
cada pit, una resclosa.
III
Ja fa quatre-cents anys
que Vallmoll de vius tanys
un roserar plantava;
tal era la sentor
i el seu diví color
que el món tot enjoiava.
Dels camps divina arrel,
l'empelt baixà del cel
Domènec de bon hora;
cobrí com una allau
de fruits d'amor i pau
la terra albiradora.
Ell i altres sembradors
del Roser esponerós
sacudiren les roses;
on en queia un brinet
en brotava un esplet
d'escampar-se frisoses.
Fins que El Camp fou sadoll
de saó que el matoll
reu a reu grifonava
de cofrades fervents,
Confraries florents
que l'amor atiava.
A Vallmoll va florir,
faronell del camí
el jardí de la Reina.
Baronessa gentil
li brindà un dolç asil
en el clos de sa hisenda.
Entre càntics novells,
revoltims d'orenells
i el clamor de la rasa,
es colgà el primer roc
en el jorn de Sant Roc
de l'ermita i la casa.
Apomà tant l'amor
del país, el Rector
en Jeroni Bardera,
que les pedres duran
l'escalfor flamejant
com invicta senyera.
En finir el quart abril,
pel teulat i el cambril
voleià la bandera
i la nau triomfant
per les platges d'El Camp
navegà a tota vela.
De la gràcia i camí,
us escau just ací
l'esperança i la vida.
Com poncella heu florit,
fent un sol de la nit
de la mar a la riba.
Veniu, pobles d'El Camp,
de ponent a llevant,
a collir fresques roses;
com les filles de Sion
coroneu-ne el seu front
de les més oloroses!
Per la Mare del cor,
dels misteris d'amor
abrigueu-la amb les gales;
per lligams, els sospirs
congriats a l'envir
de l'altar a les escales.
IV
Heu ablanit Vós els camps amb la pluja
heu endolcit cada cor amb l'amor;
quan el flagell del dolor ens percudia
també heu estat el remei guaridor.
Pel mariner desviat entre brumes
heu resplendit com estrella del Nord;
per l'indecís que el neguit el corseca
la cala sou amorosa del port.
Dels vallmollencs escampats per la vida
heu refrescat de la vila el record;
tothora ha estat un repic d'alegria
del roserar retrobar-se a l'entorn.
Si els nostres avis, bogals, oferien
aquell retaule que és d'art un primor,
aquells arcs gòtics i joies de pedra,
portal, cloquer i florit rosetó,
la gent d'avui amb la vista encarada
vers fulgurants i novells horitzons,
clavats els peus, el delit i la pensa
en el jardí del Roser esplendorós,
fan florir un parc de serena bellesa
com de segur no se'n veu cap enlloc,
d'escalinates, rampants i arbredes
i ponts ombrius bornejant amb els gorgs.
D'aquest Roser jardiners fidelíssims,
mai no anirem mancats d'esma i de tort;
amb el record de la vila nadiua
el gronxarem en les branques del cor.
 |
| Mare de Déu del Roser, de Vallmoll. Goigs a la Mare de Déu del Roser de Vallmoll. |
 |
| Ermita del Roser, de Vallmoll |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada