 |
| Mare de Déu de la Font de la Salut de Sabadell al Camí dels Degotalls de Montserrat Foto: Josep Maria |
I
A la part de tramuntana,
la ciutat de Sabadell,
en estoig d'horts i pinedes,
serva avara un ric joiell;
frondós arbre de Maria,
enfonsades les arrels
en les capes més pregones
de les gestes i els anhels
de la vila festejanta,
la pubilla del Vallès,
que el cultiva i amanyaga
com els fusos i els telers.
Té el Ripoll a l'una banda
que refila amb dolça veu,
i el torrent de Canyameres,
l'altre esplèndid rierell.
Per la banda de migdia,
la ciutat li fa present
d'un ramat de xemeneies
que humilment li posa als peus.
I el gavell de meravelles
que engalanen el Vallès:
turonells i coromines,
torrenteres i barders,
masoveres i masies,
terra plana i rics esplets
que s'atansen a l'ermita
amb els cors com un roser.
Mentre voguen les campanes,
a glopades surt l'encens
i ressonen les arcades
amb els cants de tantes veus;
els camins de totes bandes
gom a gom vénen reblerts
de cançons i jovenalla
que l'abril joiós empeny.
II
La capella de la Verge,
de flairosa i vella història,
fou abans la llar honrada
dels germans Iscle i Victòria.
Van venir de llunyes terres,
habitaven la vall rònega
on alçaren una ermita
els herois màrtirs de Còrdova.
En l'anyada venturosa
mil sis-cents vuitanta-dos,
al torrent de Canyameres
hi floria un ric tresor:
una imatge de Maria,
dolça reina de l'amor,
que a la dreta del Déu Pare
regna al cel amb tanta honor.
L'ermità la col·locava,
ple d'amor i goig pregon,
en capella endomassada,
no cabent-li dins del cor.
Establiren la diada
dedicada a l'aplec gros,
el de maig segon diumenge
del mes màgic de les flors.
Com farien de bon veure
emmarcades dins dels horts
les corrues vincladisses
i entusiastes de devots
que el seguici fan dels clergues
presidits de gonfanons,
consellers amb les insígnies,
agutzils amb els galons
i la força fatxendera
amb trabucs lluint al sol,
la ciutat a barca plena,
ermitans, cloques i flors,
desitjant bona arribada,
el Déu vos guard amorós,
en nom de Santa Maria
que els espera cor frisós.
Quan la festa és de volada,
amoixats per la foscor,
per retornar a les cases
es refà la processó.
En el cel hi ha més estrelles,
en els cors hi ha més amor,
que l'esguard de Nostra Dona
és un foc de dolç enyor.
III
Després de la pau, l'oratge;
després de la calma, el torb;
en la vida de l'ermita
esdevé d'igual faisó.
Grans tempestes l'acoraven
en el trànsit del dinou;
ni fou fre de la rancúnia
la noblesa i distinció
que es guanyava a la Judea
la Mare del Redemptor
que lliurà la seva vida
per sembrar la germanor.
Extingida la gropada,
el caliu encara encès,
un nou temple llavorava,
amb més pit, vuit anys després.
Disset canes de llargada
i vuit d'ample, més o menys,
la volta esvelta i gallarda
i un cloquer afuat al cel.
Quatre arcades l'apuntalen
al damunt de pilars ferms,
amb florides vidrieres
i romànics capitells;
mes, l'esguard al presbiteri
va de dret i llaminer,
que llueix com una brasa
quan l'aviva el vent serè.
El cambril de la Madona,
un retall obert de cel,
l'il·lumina una imatge
com el sol al firmament.
Passamà de marbre negre,
alabastre als graoners;
als murals, riques pintures,
i les llànties, d'argent.
En la fosca, com estrelles,
guspiregen els joiells;
quan la llum del sol s'apaga,
la corona llueix més.
Des d'aquest niu de gaubances,
quin goig fa tot el Vallès!
Amb la llar prop de la Verge,
ja no ens en mouríem més,
que la terra, el cel i l'aire
us abracen gentilment,
sobretot la dolça Verge
que és Regina i Mare ensems.
Font de Salut regalada
dels jardins de Sabadell,
feu que ens trobem a la glòria
celebrant el mai etern.
.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada