 |
| Mare de Déu del Gresolet, del s. XIII venerada a l'església de Sant Martí de Saldes Foto: Diputació de Barcelona |
—Poema de Joan Benet i Petit (1890-1968), publicat en el seu llibre pòstum "El trobador de la Mare de Déu" volum III. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 2012.—
I
En passar pel coll Pendís,
davallant de la Cerdanya,
pel del Comte i el de Jou,
per la rasa baridana,
o pujant Peguera amunt
de la plana berguedana,
acudia al nostre esment
una ermita entotsolada
entre els crits del temporal,
el gisclar de la ventada,
sota el blanc mantó de neu
i la brama de les aigües.
L'ermita de Gresolet
desolada ens figuràvem,
entre els braços herculencs
del Pedraforca gronxada.
De l'error que ens envaí
sentim ara dol en l'ànima,
que és el nostre bell país
un jardí en tota l'amplada.
La Verge que hem abellit,
pageseta i casolana,
li ha estat grat ara i abans
d'estar prop de la fillada.
Per què havia Gresolet
altrament de comportar-se?
Ai, Verge de Gresolet,
la vostra ombra com m'és grata!
II
Si el palau és bell,
bella és la contrada;
la Reina que hi ha
la'n fa més encara.
Pedraforca al mig
com una flor es bada
de l'arbre gegant
de les dues branques.
Si el tronc és verdós,
les rames són blanques,
les flors són d'argent
que ningú no abasta;
l'ermitori xic,
plaent l'amanyaga
i el gronxa amb amor
en la seva falda.
Gósol a ponent,
amb la vall galana;
Saldes a llevant,
tota encinglerada.
Aquest brau país,
malgrat l'encantària
i la majestat
que l'ungeix i amara,
té un encís frescal
com un ram de fraules
i una ingenuïtat
dolça de balada;
el verd el boscam,
els tons de l'albada,
el silenci clar,
el cantar de l'aigua,
el color del cel,
la frescor de l'aire,
la remor del vent,
la divina flaire,
el rés de la font,
la pau de la tarda,
la serenitat
que tot ho amara;
la corona d'or
d'esplendents muntanyes
i l'encreuament
de tantes comarques
criden tots a cor
fins a ennuegar-se
que baixi del cel
on té el seu estatge
la Reina més gran
de tots els llinatges.
Ací trobarà,
com en l'Hort dels Càntics,
enfilalls de flors
per guarnir les cambres
i els herbeis tendrals
pels cabrits jugaires
que l'Espòs diví
en les pletes guarda.
Oh, Llir de les valls!
Oh, Flor de les prades!
Veniu a enjoiar
amb les vostres gales
la terra i el cel
de Gósol a Saldes.
III
Gresolet, terra pomposa,
al capçal del Solsonès;
Berguedà les mans t'allarga,
la Cerdanya encara més.
Al teu hort, si en tens de roses,
de violes i clavells;
com la que ara s'ha desclosa,
al jardí no en tens cap més.
Un bon dia es descobria
del ramat un bou pacient
en espluga embardissada,
resplendent com un estel.
Si morena la trobava,
ara ho és encara més;
l'ha brunyida i l'han colrada
la serena, el sol i el temps.
Set centúries que la besen
amb amor els elements
i la galta vermelleja
com la serva del server.
De joguina bella i fina,
prims i dolços els peuets;
caputxeta que li tapa
les espatlles i el coll breu.
Té al genoll de la mà esquerra
un magnífic Jesuset
amb un llibre clos que serva
vers el pit arraulidet.
Quan la nova es va conèixer,
s'escampà en ales del vent:
cel enllà els àngels la duen;
per la terra, els traginers.
IV
Deixen les dones la bugada,
els homes deixen els arreus,
corrien tots a escabellada,
corren ensems joves i vells.
Tancalaporta, el coll altívol,
penó d'Estana i de Víllec,
el coll de Pal tot batallívol
damunt la hisenda de Paller.
El coll de Jou que s'esbatana
damunt la perla de Bellver,
els del Pendís i Baridana
i el Port del Comte, més que més,
són massa estrets per la riuada
de pelegrins que d'arreu ve,
del Solsonès, de la Cerdanya,
del Baridà i de l'Urgellet.
Les set centúries escolades
d'ençà que el fet s'esdevingué
no han apagat l'ardenta flama
que encara escalfa Gresolet.
Si alguna volta s'afeblia,
com succeïa al dinovè,
que una tragèdia engolia
del santuari el vell domer,
els pins galants, testes rullades,
alçant les branques fins al cel,
mai no oblidaren les albades
que li entonen dolçament.
Ara hi tornem en romiatge
o d'un a un, segons com ve,
que la imatge és advocada
d'empresonats injustament;
ho fem en temps de primavera
amb Sant Miquel de Gisclareny;
per la tardor, de l'Espà i Gósol;
de Saldes pla, estiu i hivern.
I per les coses que ens atanyen
ens entenem perfectament
amb la bellíssima finestrera,
la més gentil de terra i cel.
Adéu, oh Rosa muntanyana,
per no oblidar-vos per mai més,
en retornar a la terra plana
deixem el cor a Gresolet.
GOIGS A LA MARE DE DÉU DEL GRESOLET:
- Puig de molts sou visitada...
- Puix que sou repòs i vida...
- Puix voleu ser venerada...
- Virolai: Vós, que vetlleu aquesta rodalia...
 |
| Foto i més informació al bloc "Conèixer Catalunya" |
Aquí https://patrimonicultural.diba.cat/element/marededeu-de-gresolet hi han bones fotos
ResponEliminaMoltes gràcies, ja he incorporat aquesta imatge que és millor que les que tenia
Elimina