 |
| Mare de Déu de Cabera Foto: lorri |
—Poema de Joan Benet i Petit (1890-1968), publicat en el seu llibre pòstum "El trobador de la Mare de Déu" volum III. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 2012.—
I
Hem vingut per admirar
l'escambell alt de Cabrera,
inspirar-nos al jardí
que les flors mostra de pedra
i dir quatre mots galants
a la bella Jardinera,
mes l'amor, ai de l'amor
que la parla ens ennuega.
II
A principi de l'onzè,
com un gall d'ardida testa,
un castell hi fou hissat
d'alta fama i gran requesta.
Inclement, el mall del temps
aterrà les seves pedres,
respectant només gentil
la flor humil de la capella.
Un terratrèmol gosat
de mitjan el quinzè segle,
de l'ermita en va fer un munt
de deixalles i de reble.
Si el jardí restava erm,
romangué la Flor encisera
entremig del pedruscall,
el caliu d'una foguera.
Altra ermita va alçar el vol
com alosa fent l'alerta,
cel amunt del Cabrerès,
refilant amb ala estesa.
Presentalles a desdir
en els murs i l'arquimesa,
flairoses d'agraïment
que d'amor encar bateguen,
hi trobava Segimon,
i no pas casa esporreta,
quan venia d'inspector
de manera desueta.
III
D'alabastre del més fi
fou la imatge cisellada;
petitona, enmig d'un món
de grandesa i de puixança.
Rostre d'or, d'humilitat
i candor tota nimbada,
que la vida ens endolceix
solament d'una mirada.
A la testa, sobre els rulls,
lluu corona cisellada;
la corona de l'amor
més l'enjoia i l'abrillanta.
Aquest Sol del Cabrerès,
del castell tan a la vora,
el veureu tot temps colrat
d'una dolça i clara aurora.
El castell fou aterrat
per la vida que es renova,
mes l'ermita va surant
cada volta més xamosa.
Va vogant per aquest mar
empesa per l'ala blana
de l'amor mai no afeblit
vers l'ardida Capitana.
Al davant del seu cambril
espurnegen riques llànties;
l'una n'era dels obrers,
de mas Caselles és l'altra,
i de tot el Cabrerès
les que formen una randa
com d'estrelles a la nit
a la volta encimbellada.
Els brandons formen un bosc
que per pins té lluminàries
de Corcó i de Pruit,
de Sant Feliu i les Planes,
dels macips de Sant Julià,
dels que arriben de la França,
de Rupit i Tavertet,
que la llum els agermana.
Els brandons són permanents,
a la mida per l'anyada;
en la festa de l'aplec
renovats són amb gran gala.
IV
Aquell terratrèmol greu
que les serres migpartia
no assolí foragitar
del seu tron Santa Maria.
Mil tres-cents quaranta-vuit,
una pesta embordeïda
arrencar de soca-rel
béns i vides pretenia;
mes, al cim del Cabrerès
una estrella s'hi albira
que la pesta va aturar,
que l'Estrella era Maria.
A meitat del dissetè,
tot el cel un jorn fulgia
per un foc abrusador
que l'ermita engolia.
Tot restava calcinat
menys la imatge de Maria.
N'han caigut de llamps i llamps
i centelles enfollides!
No ha gosat cap tocar un fil
de gec, faldellí o armilla
dels qui s'han arrecerat
sota el mantó de Maria.
Si salut és pels malalts,
com ho diu la lletania,
qui podria ponderar
la salut que refloria
al capçal de cada llit
on hi riu Santa Maria?
I les ones de la mar
quan es mostra enfellonida,
qui les pot apaivagar,
qui la calma els tornaria,
i a les veles el somrís,
si no fos Santa Maria?
Ella ha fet pels llenyaters
un jardí de cada artiga;
es veié no fa molts anys
amb aquell Pere Macies
a qui un ruc llençà al segat
que ferotge l'engolia
i es veié de cop bressat
en la falda de Maria.
V
Si aneu al Cabrerès,
enllà de la Guilleria,
apamats mil escalons,
la pau pertot us riuria,
que traspua del cel blau,
de les flors de la garriga,
dels magnífics horitzons
esblaimats a la marina,
tot lligat amb fils d'amor
que a dojo regalima
de la Mare del cor dolç,
l'excel·lent Verge Maria.
 |
| Litografia de Salvador Puntí Imatge extreta de la web Fer muntanya de Josep Mª Camprodon |
Goigs a la Mare de Déu de Cabrera: Flor gentil..., Puix de Déu...
Poema de Mercè Bayona: Vos saludem...
 |
| Mare de Déu de Cabrera, a la comarca natural del Collsacabra o Cabrerés. |
.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada