Poema de Joan Benet i Petit, publicat en el llibre "El Trobador de la Mare de Déu" volum II. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 2008.
 |
Mare de Déu del Vinyet (Sitges).
|
I
De les gales marineres,
presidint el bell esplet,
ha parat el vol a Sitges
la Gavina del Vinyet.
S'ha parat en una plana
de la banda de Ponent,
reposant llunyet de l'ona
ombrejada de passeigs.
Allí escolta de la platja
la musica del llebeig
i ordena els punts de dansa
que destrena i trena el vent.
Ennobleix la carretera
que s'adreça al Penedès,
amarant-la de noblesa
i serena del Vinyet.
Una plaça riallera
el vestíbul li forneix
a la part de tramuntana
amb pedrissos per seients.
La cisterna d'aigua fresca
amb falsia al revorell
de brocal i corriola
i el cantaire poalet.
Té a Garraf una ramada
de relleixos esporrets;
pedra blanca per pellissa,
bergallons i espigolers.
Vinyes verdes ampuloses
al davall dels olivets,
per tal que així la Madona
l'esguard pugui estendre a pler.
II
És l'ermita una moixaina
amb mantells de distinció,
tres retaules l'engalanen
i deu llànties de to;
les barquetes presumides
que pel cel menen el vol,
papallones voladores,
quan hi arriba un raig de sol.
El que encega la mirada
mentre s'ablaneix el cor
amb esquitxs de sol de Pasqua,
és allí a l'altar major:
Sis columnes d'alabastre,
color verd amb vetes d'or;
entremig de les columnes
hi fimbreja el niu d'amor;
al damunt d'una peanya
amb dos àngels al redós,
la flor que embauma la vida
dels jardins del Creador.
És bonica, mot xiqueta,
més d'un pam, no arriba a dos;
l'Infantó que duu als braços
és manyac, suau i dolç.
Dels esplets que fan de Sitges
un palau esplendorós:
els clavells de les finestres,
l'ample mar cobert de flocs,
macabeus i malvasies,
Cau Ferrat evocador,
la serena del paisatge
amb aquest cel lluminós,
cap no fóra comparable
amb la Mare de l'amor,
Font de tota galania
que al Vinyet enlaira el tron.
III
Tenia el senyor de Sitges
un bon moro per criat
que igual cava la vinya
com ensella el cavall blanc.
Un jorn cavava una vinya
que s'esqueia prop del mar.
Amb el tall de l'aixadella
un objecte va topar:
una imatge de la Verge
portadora d'un Infant;
mar i terra, cel i aire
van restar meravellats.
Per més moro que seria
les colors va trasmudar,
mentre posa a la cistella
el tresor d'aquell vinyar.
Al castell que s'encamina
ans de l'hora de plegar;
la cistella n'era buida,
sols la flaire hi va restar.
El moro, com fulla a l'arbre
tremolava tot d'esglai:
—Vull tornar a la moreria
no em tinguéssiu per brivall.—
—No és, no, a la moreria,
el moret, que has de tornar,
sinó al camp de la vinya
el teu amo per company.—
Avall va la comitiva,
baixen l'amo i els vassalls;
les cortines del crepuscle
tot de cop s'han aflamat.
Quan tornaven a la vila,
el tresor dintre les mans,
els rosers de les voreres
s'afanyaven a brotar;
havien florit ans d'hora
els clavells dels finestrals
que de Sitges han fet sempre
un esqueix del mes de maig.
A la rasa on fou trobada,
una ermita hi va llucar
amb l'ajut de gent de terra
i amb l'amor de gent de mar.
 |
| Santuari de la Mare de Déu del Vinyet. Foto: Enfo. |
 |
| Entrada al Santuari. Foto: Jordi Carbonell. |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada