Poema de Joan Benet i Petit, publicat en el seu llibre pòstum "El Trobador de la Mare de Déu" volum III. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 2012.
 |
| Antiga imatge de la Mare de Déu de la Serra. Foto: Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya. |
I
L'airós bastó a la mà
que alegre fa la passa,
baixant des d'Hostalric
Tordera amunt pujava.
Cobert és el camí
d'un tàlem de maragda;
les notes del rupit
un raig de llum hi escampen.
A dalt d'un clap de bosc
deixem la casa blanca,
tirem pel riu amunt
entre escorrims i aigua.
Can Coll voleia endalt
i el pas allí es decanta,
fugint del riu novell
i dret a la muntanya.
Els suros bonyeguts
ens fan bona arribada;
l'arboç ple de fanals
la senda il·luminava.
El cel riu amb esclat
alliberat de branques,
que el sol mig de gairell
la cabellera els daura.
Quan érem prop del cim,
can Serra ja hi brandava;
per sobre dels fondals
amb el Montseny encaixa,
amb Breda, Maçanet,
Fogars, Ramió i Gualba,
la bella germandat
de cleda selvatana.
Un altre bosc clarós
l'esguard adelerava:
pilars de dos en dos,
els arcs de quatre en quatre
adornen el rafal
que als quatre vents es bada
davant del vell palau
on té la Reina estada.
Tot just som arribats,
una volada d'àngels
fugia del teulat
amb forta estreta d'ales.
II
L'origen del palau
es perd sota la brosta
dels segles i dels anys
que el temps enllà s'emporta.
Potser veié la fi
del comte Cap d'Estopes
pels xòrrecs d'Hostalric
segons la història conta.
Allò que es diu arreu
i que amb plaer s'escolta
és el que va passar
al bou i a la pastora,
que un dia venturós,
deixant dels sots la brolla,
cercaren aire i sol
jolius dalt de la costa.
D'un turonet florit
el bou segueix l'aroma;
amb el mateix delit
segueix-lo la pastora.
De grat s'obre al davant
la terra que escarbota
mostrant un ric joiell
que els ulls i el cor astora.
Ressonen amples cants
del cel sota la volta.
Les crestes del Montseny
flamegen i es revolten.
Als campanars del volt
les cloques voguen soles,
els prats i els ombradius
s'emplenen de flors noves,
la Selva de besllums
i el cor de gambiroles.
Honoren com escau
la Reina de la Glòria
que descobria el bou,
el bou i aquella noia
que, presa de l'amor,
del cor en fa una toia,
del puig un pedestal
on planta una ermitoia
que el papa d'Avinyó
bogal curulla d'honres.
III
La Verge té a doll fet
les gràcies, i a balquena
la fresca dels fondals,
la llum de la carena.
L'amplada de la mar,
les joies de la terra,
la serenor del cel,
l'encís de lluna plena.
Ja no ens perdríem més
pels rostos de la Selva,
pels suros rovellats
amb penjarelles d'heura,
que el vostre rostre encès,
com far que reverbera,
fa flames dels cataus
i foc de les tenebres.
Oh, Reina de l'amor,
Princesa de la Selva,
que haveu vestit el món
de primavera eterna.
Teniu l'argent del llir,
l'or vell de la ginesta,
la gràcia de la font
de l'aigua més xalesta;
sou alta i resplendent,
molt més que les estrelles,
i sou suau i humil
com flor de les pradelles.
S'aplanen d'Hostalric
les torres postureres
i allà, al costat del mar,
les puntes del Montnegre
davant del fogueral
d'amor roent que crema
al cor matern, immens,
de Verge natzarena.
IV
L'ermita té el tirat
de mas de la contrada;
la volta, com un forn
de coure pa de casa;
humil campanaret,
joiosa la campana
que esvoletega al cim
com una perdigana.
Si ens duia d'un palau
alguna remembrança,
seria pel rafal
d'esvelta columnata
i el baf d'amor que surt
de rosa aponcellada
a l'horta celestial
a l'ombra de Déu Pare.
Seguda a l'escambell,
la joia a doll s'escampa
d'imatge resplendent
a la faisó romànica.
Els àngels l'han dictat,
Rodríguez la tallava,
l'artista gironí
l'any mil nou-cents seixanta.
 |
Ermita de la Mare de Déu de la Serra, a Fogars de la Selva.
D'origen romànic i amb un porxo característic.
Es celebra l'aplec el primer diumenge de setembre.
Fotos: Josep Maria. |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada