Poema a la Mare de Déu de Finestres. Sant Aniol de Finestres (Garrotxa, Girona).

Poema de Joan Benet i Petit, publicat en el seu llibre pòstum "El Trobador de la Mare de Déu" volum III. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 2012.

Mare de Déu de Finestres.
Imatge procedent dels antics Goigs de Santa Maria de Finestres.

I

Pel camí brau de Finestres,
coronat de tortes crestes
i cingleres de gairell,
dardarem amb gosadia
i amb airosa gallardia
d'un riell

en demanda de l'ermita
de la Verge que, com fita
del camí de l'infinit,
per un cel en adenança
troba alè i agalivança
l'esperit.

Sant Martí i Sant Esteve,
d'ufanosa i rica gleva
encatifen el terrer
i les clàudies i pomeres
engarlanden les voreres
del sender.

En la flamant migdiada
cau roent i aplanada
la llosana del solell;
Sant Aniol a la capçana
amb els peus entre la ufana
de l'herbei.

Pel damunt de la floresta,
fanaler enlaira la testa
del pressívol campanar,
com un dit que la sendera
de Finestres dreturera
mostrarà.

Un bell mas a la baldana,
altra fada muntanyana
surt al marge del camí
i ens mostrava amb la vareta
la rialla de la meta
a desdir.

I la passa va lleugera
pel que abans va ser ruera
de guerrers, sants i romeus,
cavallers, dames i patges
que enflocaven els paratges
de trofeus.

Sols les crestes que el sol besa
han servat la gentilesa
dels llunyans segles florits,
i es decanten vimenoses
com de pedra fresques roses
per dar el crit.

Elles serven amb mà blana
de la Verge sobirana
les ruïnes del palau
i, batalls de la tempesta,
fan dels trons himnes de festa
si s'escau.

De la nostra marxa lassa
han tornat ferma la passa,
han estat viu esperó
i han obert la portalada
de l'ermita on té l'estada,
llar i escó

la Regina de les serres
que han cantat en mars i en terres
pits i gorges de gran to:
des del mont Sinaí bíblic
al Carmel i al mont lumínic
del Tabor.

Amb les planes arrugades,
unes cròniques alades
han portat al nostre esment
que al voltant del santuari
de Banyoles tributari
un convent

arrelava amb gallardia
per donar culte a Maria
tot el jorn de sol a sol;
quan els monjos acabaven,
del torrent proper pujava el
rossinyol.

La capella de Finestres,
consagrada amb cants i festes
l'any nou-cents cinquanta-set,
es gronxava asserenada
en aquesta mar rullada
de roquer.

La frisança se'ns emporta
de tustar la noble porta
fent un salt al segle deu
i vogar en la blanca vela
resseguint la dolça estela
que ella féu

d'hàbits negres i tonsura
de cor dolç i ànima pura,
els barons de Sant Benet,
trobadors, donzells i dames,
histrions, gestes galanes
de l'indret.

I la nau resseguiria
la Garrotxa dia a dia
i els jardins de Santa Pau,
en un món de meravelles
i llegendes com estrelles
d'un cel blau.

II

Al costat del castell,
a l'embat del temps vell,
un cenobi floria;
n'era Arnau un abat
que en la fe, pietat
i virtut excel·lia.

Aquest noble baró,
d'alt llinatge plançó
de l'erol de Finestres,
va trobar el convent bla
i volgué ser ermità
sojornant per les crestes.

Molt de temps hi visqué
i es nodrí del terrer
amb les herbes boscanes;
de palmella vestit,
el seu cos emmagrit
el cilici trepana.

Una dama pel bosc
s'internà en fer-se fosc,
el camí no trobava;
el camí del castell
d'on fornia el joiell
que més viu llambregava.

El seu crit i lament
va sentir el penitent
i a guiar-la s'apressa;
a la fosca avesat,
no fretura l'esguard,
l'endevina amb la fressa.

Mes la Dama, amb la por
i el peuet petitó
caminar no podia
si no era del braç
que, com era del cas,
l'ermità li oferia.

Tot de sobte, Déu val!,
en les venes d'Arnau
un incendi s'arbora,
i la rosa gentil
com rialla d'abril
la tempesta desflora.

L'eremita, confós
pel seu fet oprobiós,
de la Dama es lliurava
empenyent-la, covard,
des del rost més isard
a una immensa fossana.

De seguida, espantat,
es cobrí, horroritzat
pel seu crim, ulls i cara
i la pluja del cor
com fecunda saó
cos i ànima li amara.

Quan els ulls tornà a obrir,
al davant, descobrí
una gran meravella:
la Regina dels Cels,
revestida d'estels,
es desclou com estrella.

De Finestres la Flor
quan oí aquell gran plor
del seu fill que la crida,
diligent acudí
i del cor del mesquí
va guarir la ferida.

III

Els monjos negres marxaren,
del castell els murs blegaren;
de l'ermita en resta poc;
del convent i casalici
al veral del precipici
sols en resta l'enderroc.

Mes al tron de l'ermiteta
miseriosa i esporreta
la imatge sí trobareu,
i dels Arcs en la vallada
prepotent i acabalada,
ben bogal, la mà de Déu,

i arreu noves i vestigis
que curullen de prestigi
de Finestres el renom,
els que donen gosadia
per portar a Santa Maria
per dreceres i retombs

el gavell de goigs i penes,
d'hores tristes i serenes,
els neguits i els alegrois
que en aquestes grans altures
les mirades són més pures
i els cors són molt més heroics.

Feu que en les vostres finestres
reverdeixin de les gestes
ben encesos els clavells
i puguem pujar a collir-los
i del gec al trau lluir-los
a ramells.

Imatge actual de la Mare de Déu de Finestres
de l'artista Modest Fluvià (2002)

Santa Maria de Finestres. Foto de Josep Portell

Santa Maria de Finestres. Foto de Josep Portell 

Santa Maria de Finestres. Foto de Josep Portell



Comentaris