—Poema de Joan Benet i Petit, publicat en el seu llibre pòstum "El trobador de la Mare de Déu" volum III. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 2012.—
 |
| Cantada de Nadales al santuari de Montdois, a vegades anomenat com la "Catedral de les Guilleries". Foto: Facebook de Susqueda. |
I
Si puges de Susqueda
o baixes de Rupit
veuràs voleiar en l'aire
un santuari ardit.
Una riera fonda
de l'un a l'altre ampit
el sòcol li motllura
cisell diamantí.
A Sant Joan de Fàbregues
joiosa dóna el crit,
que pel sallent s'aboca
rabent i esbalaït.
Si de Susqueda puges
essent brau i atrevit,
pel trau t'enroscaries
d'estret filaberquí.
Can Sabater, a la falda,
et mostrarà el camí
i prompte can Muntades
et donarà delit.
Sens altra companyia,
tot sol i agemolit,
que castanyedes fosques
en bosc atapeït,
de la muntanya alta
arribaràs al cim:
planell i santuari
i vistes a desdir.
Si de Rupit baixaves,
oidà, el camí esbandit!
L'avenc que el vorejava
seria el teu amic.
A la masia bruna,
passant, dóna-li un crit:
reposa si et fatigues
allí all coll del Pendís.
Sant Romà arribaria
per còrrec fonedís
duent al coll les moles
del seu famós molí.
El Ter, l'hereu escampa
d'aquest bell paradís,
si en fa de tombs i voltes
per tal d'embadalir
els gorgs i les rieres,
Tavertet i Rupit,
que les aigües li ofrenen
per argentat espill.
Quan siguis d'arribada,
serà ben agraït;
cavalques un cimbori
d'un temple de granit.
D'enlloc no gaudiries
com pots gaudir d'ací
del Far, la gran cinglera,
balcó nord-llevantí.
Ençà hi ha l'agullola
que se n'ha deseixit
de la musca cinglera
que ombreja el bell Rupit,
les penyes rosadenques
tirant a carmesí,
les que a Querós ofrenen
cinyell i corbatí;
la mar tota blavosa
de l'ample pla de Vic
voltada de cingleres,
penons enfervorits,
i la preuada joia
de trets diamantins,
ací mateix penjada
de sol i lluna amb brins.
II
Verge de Montdois,
Flama sempre encesa,
Joia dels romeus,
Arca de puresa.
Puix que fa tants i tants anys
que regneu amb honra i gloria,
cada pedra del mural
ens dirà la vostra història.
Elles les diran;
si no, les cingleres;
si no, el xiuxiueig
de rius i rieres.
Tothom diu que us encontraren
a la banda d'orient
de la sarda embosquinada
per on ronda el fadrí Ter
i que ell us cantava
els cants matiners
i que us bressolava
l'estiu i l'hivern.
Si fou en arbre o espluga,
hom no ho sap ben fixament,
tampoc si fou bou o mula,
pastorel·la o boveret.
Sigui el que sigui,
gran honra n'havem;
Montdois esdevenen
esplèndid farell.
La llegenda d'or daurada
no podia pas mancar;
uns pastors la teixirien
que unes pedres fan rodar.
Allí on pararien
els rocs despenjats,
farien l'ermita
d'amor niu gojat.
Mes les pedres halo-halo
al cim tornen a muntar,
lloc escollit per Madona
per tenir ermita i altar,
el tribut de la fillada,
el bell món per esguardar
i el cel més a la vora
que amb la mà es pot abastar.
III
Quan la Verge en prengué estada,
no se sap el quan ni el com,
tan corpresa i encisada
va restar d'aquest tocom
que la porta ben oberta
volgué sempre, nit i jorn.
L'ermità prou la tancava,
cada vespre, en fer-se fosc.
L'endemà, esbalandrada
la trobava de bell nou.
Ni un instant vol estar orfe
dels estels, de lluna i sol.
I les portes que no es tanquen
als amics i als rodamons
són els braços amorosos
de la Mare del cor dolç.
En imatge alabastrina,
mireu-la si en fa de goig!
L'infantó, com se la mira
d'un mirar tot amorós.
D'alabastre la hi posaren;
ara ja no ho era, no;
emprengué l'amarg exili
com milers dels seus devots.
La que ara hi senyoreja,
igualment un doll d'amor,
per bonica i amorosa
comparar-se a l'altra pot.
És senyera enarborada
de la Guilleria el cor,
del florit jardí d'Ausona
és la flor de més olor.
Feu que resti la nostra ànima
a l'escalf de lluna i sol,
a l'empar del mantell vostre,
al recer del vostre cor.
 |
| Mare de Déu de Montdois a la fornícula de la façana, obra de Quim Basas, col·locada el 24 de maig del 2014. Foto: Facebook de Susqueda. |
 |
| Santuari de la Mare de Déu de Montdois Foto: Jep Boix |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada