—Poema de Joan Benet i Petit (1890-1968), publicat en el seu llibre "El trobador de la Mare de Déu" volum II. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 2008.—
 |
| Mare de Déu a l'interior de l'ermita de la Salut del Papiol. Retall d'una foto de Gemma Munté. |
I
Enllanet de les blanícies
dels jardins de Valldoreig,
al damunt d'una collada
que obra el pas cap a ponent,
hi trobem un santuari
que fa via al llarg del temps,
aplanat per la vellúria
i colrat pel sol i vent.
És al peu de Puig Madrona,
brau i estrenu cavaller,
recer bla on la història
va brotant de nous esplets.
Can Montmany n'obre la porta
amb cimboris i merlets
i allà en front, mig blavinoses
Vallvidrera i Santa Creu.
Al bell cim de la collada
partionera de vessants,
les vallades de maragda
amb amor s'han dat les mans,
a l'eral de l'ermiteta,
en planell encatifat
d'ametllers que fan rotllana
amb els pins testa-rutllats.
II
Per tot floreix l'esplet
fecund de la riquesa;
només l'ermita al sol
roman tota esporreta
i els pobres ermitans,
vinguts de llunyes terres,
amb un estol de fills
que són la seva hisenda.
La ginestera humil
l'ermita d'or encercla
i eleva cel amunt
l'encens per a la Verge
que seu en el seu tron
en actitud solemne
i els pins greus i devots
com els fidels d'un temple.
No hi puja el rossinyol
a desgranar les queixes,
mes si l'ardit pu-put,
també la mallerenga
que fan dringar l'espai
d'un enfilall de perles
per fer-ne un collaret
que ofrenen a la Verge.
III
L'ermita és un pom d'or
en desplomar la tarda
amb una serenor
que amara terra i ànima.
Els finestrals són plens
de llum rosada i blava;
els arcs, volant amunt,
s'aguanten per miracle.
Que és bell des d'ací dalt
el màgic espectacle
enceses pel ponent
les runes de Sant Jaume.
A l'hora del sol post
és una meravella
aquest redol de món
al volt de la capella.
Un niu folrat d'amor
de pedra vermellenca,
un fogueral del cor
que crema i guspireja.
IV
Els tres absis de llevant
impassible, greu notari,
del romànic donen fe
per damunt del temps precari.
La coberta a mig canó,
les parets que fan la cana,
finestrals de doble esquinç
i pintures del romànic,
i al bell centre de l'altar
la Madona en bella imatge
resplendent, ocupa el tron
presidint florit retaule.
El retaule ja no hi és;
dies ha que el profanaren,
esbandiren el casal
sens deixar-hi pols ni rastre.
Sols la mesa de l'altar,
llosana de pedra blanca
i unes flors de margepeu
que apomava l'ermitana.
L'any mil nou-cents trenta-nou,
de nou era emmotllurada
amb sublim inspiració
una altra imatge mariana
amb argila del país
que amb tal amor la venera;
cuita en un forn casolà
d'aquests boscos amb la llenya...
terra de la nostra terra
forjada amb la roentor
que de pur amor flameja
al fornal del nostre cor.
Quan després de la tempesta
novament va lluir el sol,
va venir com rica ofrena
el poble de Papiol,
els masos d'aquestes terres,
els caserius del redol,
els hortolans de les ribes
i Valldoreig en estol.
V
Sou bruna però molt bella,
el vostre esguard vola al lluny
i brilleu com la rosella
i les ginestes del juny.
Amb la testa coronada
d'una corona d'aram
curulleu de reialesa
el retaule fulgurant.
El mantell de les espatlles
us amanta tot el cos,
la rullada cabellera
i el posat tan amorós.
Temps era temps, hi florien
els diumenges i els anyals
que l'ermita mil·lenària
era temple parroquial.
Les senderes que hi menaven
no deurien dar l'abast...
Ara són cobertes d'herba,
de silenci i pedruscall.
Els camins de Puigmadrona,
qui entengués el vostre plan,
les festoses comitives
de casoris gallejats,
vestits de vellut i seda,
els airosos mirinyacs;
els nuvis dalt de la mula
l'arquimesa al seu costat;
les gatzares dels bateigs
que s'escauen durant l'any,
tant si el bosc és una toia
com si cruix l'argent del glaç
la colla trista i capcota
que tresca pels viaranys
que no tenen mai tornada
amb l'amic sobre el baiard.
Carrerons de Puigmadrona,
com ho deveu enyorar,
mentre vola la complanta
d'un florit temps o amarg
que volava per a sempre
que ha fugit per no tornar.
VI
La tirada n'era llarga
pels Barons de Papiol;
del castell que ells habitaven
la volien al redol.
Ja se'n van a trobar el Bisbe
i també Jaume segon
que els donaren la llicència
per a fer un temple nou.
Prop del castell van bastir-lo
amb tal gala i esplendor
que sent de pedra picada
valia més que no d'or.
L'església de Puigmadrona
tornà ermita poc a poc;
de les gales que l'ornaren
no en resta més que el record,
els roures de la font clara
que cada any s'omplen de brots,
l'aigua fresca i regalada
que no oblida la cançó,
el brancam de la pineda
rullat sempre i seriós
i el tossal de Puigmadrona
aldufer i florit balcó,
cogullada fent l'aleta
al damunt del niu d'amor
per què digui la dolcesa
de la Reina de les flors.
—Goigs a la Mare de Déu de la Salut del Papiol—
 |
| Ermita de la Mare de Déu de la Salut al Papiol. L'ermita té una part pre-romànica del segle X. S'hi celebra l'aplec el segon diumenge de setembre i el 12 d'octubre els de Valldoreix. Foto: DagafeSQV. |
 |
| Els noms que ha tingut la capella: Església parroquial de Santa Eulàlia de Madrona, després Capella de Sant Pere de Madrona i finalment Mare de Déu de la Salut del Papiol. Foto: DagafeSQV. |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada