Goigs al sant Crist de la Pietat (en castellà). Antic Convent de Santa Mònica de Barcelona (Barcelonès, Barcelona).

GOZOS AL SANTO CHRISTO DE LA PIEDAD, QUE SE VENERA EN EL CONVENTO DE N.M. SANTA MONICA DE AGUSTINOS DESCALZOS DE ESTA CIUDAD DE BARCELONA.

En la immensa Caridad

de Vos Padre y Redentor;

tengo esperanza Señor

de lograr vuestra Piedad.

Con Monica, y Agustino

moràr quiere mi Jesus,

cruzando rayos de luz

por guiarte en su camino:

A vista de tal Bondad

dile con firme dolor.

Ya que lagrimas buscais

venìs afable à su Casa,

enseñando vuestra traza

que à los que lloran amais:

Lloro pues tanta maldad,

y abrasado en vuestro amor.

...

Pues saliste fiador,

por pagar nuestra maldad;

tengo esperanza Señor

de lograr vuestra Piedad.

Font: Biblioteca de Catalunya

Carles Dorico i Alujas. A mitjan any 1753, els membres de la confraria del Sant Crist de la Pietat es proposaren construir un nou retaule per a la capella que tenien en el creuer de l’església del convent de Santa Mònica, dels Pares Agustins Descalços, i nomenaren una comissió perquè s’ocupés de gestionar l’obra. Durant  uns mesos, els comissionats probablement estudiaren les propostes de diversos escultors de la ciutat i finalment escolliren la que els presentà Benet Sunyer, amb el qual formalitzaren l’encàrrec el dia 27 de febrer de 1754. En el contracte signat davant de notari per ambdues parts s’establí que la feina havia de quedar enllestida en el termini de vuit mesos i que l’escultor es faria càrrec de totes les despeses que es produïssin, des del cost de la fusta fins als jornals dels mestres de cases que s’ocuparien de desmuntar el retaule antic i assentar el nou, si bé se li permeté aprofitar la mesa que havia servit fins aleshores. (...)

No coneixem cap testimoni gràfic ni cap descripció del retaule, però gràcies al contracte sabem que havia de ser un moble de considerables dimensions, de més de nou metres d’alçada i d’uns cinc metres d’amplada. Del text del document es desprèn també que l’estructura projectada per Benet Sunyer constava de bancal, un únic cos dividit en tres carrers i un àtic. El cos havia de tenir en el carrer central una gran fornícula destinada a allotjar el Sant Crist de la Pietat i els carrers laterals havien de ser formats per columnes que, segurament en número de quatre –dos per carrer–, havien de tenir el terç inferior del fust decorat amb talla i els dos terços superiors estriats o llisos, com era habitual en aquell temps. 

Davant de les columnes s’hi havia de col·locar dues de les tres Virtuts teologals i a l’àtic, la tercera, envoltada per quatre minyons o angelets. 

És probable que el retaule desaparegués en el transcurs del segle XIX o fos sensiblement modificat en alguna de les transformacions que experimentà l’església de Santa Mònica després de convertir-se en parròquia sota el patronatge de Sant Josep l’any 1835. Amb motiu d’una de les últimes reformes realitzades en el temple abans que fos incendiat el 1936, diverses peces que es consideraren dignes de ser conservades i que no es pogueren adaptar al nou arranjament ingressaren al Museu Diocesà, però cap d’elles es pot relacionar amb el retaule de la confraria del Sant Crist de la Pietat.

Antic Convent de Santa Mònica a la Rambla de Barcelona
Foto: Josep Renalias