 |
| Mare de Déu de Montserrat |
CANSÓ DEL PELEGRÍ. Any 1860.
N'era un pobre pelegrí
Que á Montserrat sen anava,
Tot plorant y gemegant
Perque l' mal lo atormentava.
Benehit sia l' Senyor
Que os ha fet, verge María,
Per consol del nostre cor.
Y com anava coixet,
A cada pas que donava
Feya un suspir, lo pobret,
Que fins al cel arribava.
Ab la esperansa en lo pit
Y l' amor que l' animava,
A embrensidas y ab fatichs
Per la montanya pujava.
Quant arrivá á Montserrat,
Ja n' era la nit entrada;
Llánsan llágrimas sos ulls,
Y la terra n' adorava.
En mitj de la soledat
Que son esprit recreava,
Sent que dintre de la iglesia
Cántan los monjos la Salva.
Se posa la ma en lo cor,
Sen entra á la santa casa,
Déixa la crossa al costat,
Prega á la Verge sagrada.
¡Ay! Tinguéu de mí condol;
Miréu una cama esguerrada;
Y puig que tot ho podeu,
Dignéuvos, Mare, curarla.
Y al acabar sa oració,
Quan la Salve era acabada,
La Verge de Montserrat
Li havia curat la cama.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada