Poema a la Mare de Déu de les Espases (o de les Esposes). Sant Julià de Cerdanyola (Berguedà, Barcelona).

—Poema de Joan Benet i Petit, publicat en el seu llibre pòstum "El trobador de la Mare de Déu" volum III. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 2012.—


I

Oh, Lliri blanc de les valls,
la més fragant de les roses,
que teniu per ric palau
l'ermita de les Esposes,

en el bell pelegrinar
per les ermites joioses
us solia contemplar
com un pom de flors flairoses;

tot pesombre i tot neguit
fugia en obrir les portes,
que les ombres del neguit
la llum viva no suporten.

Entremig del baf dels pins
i la fresca de les hortes,
harmonitzen tan rebé
els joiells del vostres rostre.

Amb l'esperança del goig
que l'amor sempre comporta,
al començ del goleró
us diré l'afany que em porta.

Mes no és misteri de goig
el que es resa a les Esposes,
ans misteri de dolor
que set espases recorden.

II

La punyent invocació
per la terra s'estenia
i s'ha fet tradicional
en ciutat, poble i masia.

Piadoses processons,
honorables confraries,
abundosos els altars
i en els noms de les padrines;

en el cant que presideix
la feina de collir olives
pels clotals de la Segarra,
de l'Urgell i les Garrigues.

És cantada quan fa el tomb
l'esblaimat sol de migdia,
que per sobre els olivets
escampa la melangia:

"Lo primer fou gran dolor,
Simeó profetitzà,
per un coltell de dolor
vostre cor han traspassat,
puix com Déu ens ha donat
fruit del ventre de Maria,
contemplem los vuit dolors
que pel vostre fill sentíreu..."

Amb el to de la cançó
que han alçat veus fredoliques,
amoixades amb amor,
cauen de grat les olives.

Des del santuari ardit
dolçament avui l'he oïda;
si seria veu del cor,
ressonància infantina

o un assaig amb angelets
al cap Santa Caterina.
Ai, grisó, fes mentrestant
la contalla de l'ermita.

III

En el tram d'aquest sender,
com la veu del poble explica,
la Madona havia estat
venerada en xica ermita.

Una au llostra parà el vol
al tossal de Cerdanyola
amb seguici de botxins
i el flagell funest del còlera

i així com en la tardor
la fulla dels arbres vola
fins que el tronc resta ben nu
sense abric ni camisola,

les campanes del cloquer
amb la veu que els cors desola
no parava de brandar
pels que marxen i no tornen.

Ni temps resta per plorar
el germà dut a la fossa;
pel camí del cementiri
els cadàvers s'estalonen.

Vers l'areny de l'engorjat
la mirada va amb fretura;
com la Verge no hi ha al món
medecina més segura.

Ja convoquen reunió,
ja hi fan cap tots a la una;
al davant, el sometent,
el rector, l'alcalde i jutge.

Tots ensems i ansiosament
precs i llàgrimes ajunten
i amb total solemnitat
es comprometen i juren

una ermita construir
ben xamosa i sense excusa
si la pesta posa fi
a la dansa malastruga.

Així com els rams d'estiu
parant de sobte s'estronquen
i surt el sol més llampant
després que els núvols es fonen,

així l'embat de la mort
tot d'una perdé la força,
l'esperança renasqué
i tornà a florir la joia.

IV

Per les rutes del congost,
la gent corria apressada;
no resta cap braç maimó
d'home, dona ni mainada.

Una ermita al cel amunt
emprenia la volada,
la regor de cada cor
la feia com una alfàbrega.

És la que maternalment
ara ens convida a la taula
amb la imatge dels dolors
tota trista i desolada.

És la que al cim del congost,
com una bandera hissada,
esperona peu i pit
dels qui per pujar-hi malden;

la que els homes en marxar
en les hores melangioses
del depart, frontera enllà,
us confien les esposes;

la que puny d'enyorament
els que deixen Cerdanyola
i amb la vela de l'amor
els hi torna tard o d'hora

per a gaudir de la pau
del sol vostre sense posta,
del que avui havem gaudit
amplament, noble Senyora.

Santuari de Santa Maria de les Esposes (o de les Espases)
Foto: Herodotptlomeu

Interior de l'ermita
Foto i més informació: Tribuna del Berguedà


Comentaris