—Poema de Joan Benet i Petit, publicat en el seu llibre pòstum "El trobador de la Mare de Déu" volum III. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 2012.—
 |
Mare de Déu de Corbera. Foto: M. Rosa Planell.
|
I
De Queralt la rica serra
i dels Rasos els estreps
s'agençava al riu Demetge
el bressol més ric i gerd.
Forneix una escalinata
de cingleres i sallents
amb catifes desplegades
de maragdes i d'argent.
Bona sort, camí que menes
de Campllong cap al planell,
on el Pi de les Tres Branques
el ramatge lliura al vent.
Corriol que vas a Gósol
per collet de l'Oreller,
Déu te do bona aviada,
me la doni a mi també.
De Melcior la fontanella
saludàvem amb un bes
i aviat la de Corbera
afranquia el coll darrer.
Santuari de Corbera,
dels esplets del cor hereu;
ni cap núvol que t'enteli,
ni cap bri de boira lleu.
Tens la Torre d'or i vori,
tens la Casa d'or fulgent
i la Porta de la Glòria
que t'enlaira i ennobleix.
És l'Arca de l'Aliança
d'un i altre Testament,
omple valls de llirs i roses
i enardeix la pensa als reis.
II
L'erecció del santuari
quan finia el dissetè
rellevava l'ermitoia
primitiva que hi hagué
formant part d'una masia
que era ensems allotjament
dels donats que conservaven
el caliu tot temps encès.
La que ara hi senyoreja
fa un conjunt molt aldufer
amb les cel·les que s'hi troben
per donar l'acolliment
als romeus que de la Verge
abelleixen el recer
per les sardes de Corbera,
per damunt d'Espinalbet.
III
Aquest món isolat
de pletes i poblats
que ara és Corbera
servava el ric tresor
de la galana Flor
dins la roquera.
Que li deuria dur?
Un escambell tan dur,
que li daria?
Ella que té l'Empir
el tron d'or i safir
i pedreria?
Seria la raó
d'aquesta ocultació
una heretgia
que produí més tard
l'esponerós esclat
que allí floria,
o bé haurem d'atribuir
al pobre sarraí
la causa ignota,
llavors de la invasió
tement profanació,
menyspreu i mofa?
El mòbil, fos quin fos,
en el si afrontós
d'aquest rocatge,
hi era en estoig d'or
la Reina de l'amor
en bella imatge.
No estava sola, no,
que el niu bla i calentó
de corbs llustrosos
brandava vora seu
d'amor com un trofeu
de flocs airosos.
Dels corbs se serví Déu
en el designi seu
per dur el missatge
als bons i humils pastors,
assidus pobladors
d'aquells paratges.
"Pastor, el bon pastor
—cantaven d'un dolç to—,
vora ma cria
la imatge resplendent
com altre sol ixent
hi ha de Maria."
Havent sentit el crit,
sagal i pastoric,
amb tota pressa,
remouen el catau
on, lluny del seu cel blau,
en fosca espessa,
la imatge van trobar
del cel viu llumenar,
Rosa florida.
Roser de Jericó,
Palmera de Sió,
Cedre del Líban.
Oh, corb, el noble corb,
si un dia trist i llord,
amb ta volada,
tapaves el camí
d'Herodes, el botxí
que el Nin cercava,
avui ens has badat
d'un cel de bat a bat
la nova Albada;
aquest país hirsut
de cop ha esdevingut
horta gemada.
La imatge, mantell blau,
color que tant li escau,
i toca blanca,
fimbreja bellament
com palma al bes del vent
cap a una banda
per tal d'equilibrar
el pes suau i bla
del Nin que serva,
segut al braç matern,
el tron més alt i ferm
que els reis envegen.
Un temple va florir,
ningú no podrà dir
com grifonava.
Vingueren els donats
d'amor enarborats
envers la Dama.
D'aquells dies ençà,
pel cel del Berguedà,
tot refulgia;
qui en veu la resplendor
en serva un dolç enyor
mentre viuria.
IV
Si els flocs d'amor
la llunyania,
l'aplegador com missatger
prou els duria.
Va pels camins brodats de pins,
ruta i sendera;
baixant els gorgs, pujant als cims
o fent drecera.
El bon pidol estén el vol
com l'oreneta,
cantant joiós l'himne gloriós
de la gran Reina.
Com l'amador fan carreró
venint-la a veure.
Té aplecs sonors, galer i honors
de gran requesta.
Pentecosta quan en té més
la grossa festa.
Tot ressona davallant
d'alegrois i d'alifares;
la cançó d'adéu-siau
ens cobreix amb dolces ales.
 |
| Santuari de Corbera Foto: Xavitorra |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada