En el dia de Nadal
els malalts em fan més pena;
el seu mal el veig més mal,
sa cadena més cadena.
Sembla que el món tot somriu,
mes, hi ha sers amb agonia
faltats d'amor i caliu
que els doni brins d'alegria.
Us preguem, oh diví Infant,
per qui té penes tan fines,
perquè li feu florir un cant
enmig de tantes espines.
I demanem, de tot cor,
entre el Nadal ple d'eufòria,
que els feu veure que mai mor
l'esperança en la victòria.
Si els és dur aquest caminar
pels camins tan plens de gebre,
feu que vegin un cel clar
que els encamini al pessebre.
I que ben meravellats,
fruint d'una pau intensa,
restin del tot confiats
davant de vostra presència.
Amunt els cors, ben amunt;
sembrem, arreu, meravelles,
i al qui sofreix, mig difunt,
mostrem-li un manyoc d'estrelles.
Poema de Montserrat Pujol (1897-1988). Any 1975.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada