Dolcíssim pessebre
de mata i de pi,
que treus la tenebra
de tot cor mesquí.
La cova de suro
té un caire suau,
i té unes escletxes
per mirar el cel blau.
La molsa és tan fina,
tan fins els seus brins,
que prou s'endevina
que són tots divins.
La mata és més fresca
pels volts de Nadal,
fa remor de bresca
d'un rusc ideal.
Pessebre de molsa
graciós i escaient,
la vida es fa dolça
si al cor ets present.
La Verge Maria,
dintre l'establia,
té un posat tan greu,
que prou s'endevina
que és Mare i Regina
del ver Fill de Déu.
El bou no remuga
per no fer soroll;
la mula, poruga,
no fa cap trontoll.
Amorós i tendre,
l'Espòs bondadós,
aviva la cendra
d'un caliu fogós.
Caliu d'amoretes,
penjoll d'oracions,
divines sagetes
dels amors més bons.
Dia memorable!:
tot viu i reneix;
a prop de l'estable,
tot germina i creix.
Creix la fantasia,
s'aviva la Fe,
brilla l'alegria
que deixa el cor ple.
Pessebre de molsa
graciós i escaient,
la vida es fa dolça
si al cor ets present.
Poema de Montserrat Pujol (1897-1988).
—Publicat a "El bou i la Mula", n. 16, febrer 2005, p. 11.—
.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada