dimecres, 30 d’octubre de 2013

Lo Crucifix i el Calze. Poema de mossèn Cinto Verdaguer

Sant Crist
Parròquia de Verdú (Urgell)
El sant temple està ple de gom a gom:
tothom
de genollons adora l'Hòstia santa
que puja lluminosa i triomfanta
en mans del sacerdot.
Damunt del calze pronuncia un mot,
i un pensament terrible
assalta la seva ànima: "¿És possible
que eix vocable sortit del llavi meu
haja fet d'aqueix vi la sang d'un Déu?
I si és només que vi, l'engany és doble
si l'alço com a sang als ulls del poble".

De cop se posa trist
lo gran Sant Crist,
que s'aixeca darrera el tabernacle,
i, esglaiador miracle,
d'una a una desclava de la creu
ses dues mans, i arreu
baixa los braços com sos brots un salze,
de mans del sacerdot arrenca el calze,
i amunt, amunt, l'arbora esplendorós,
com lo matí son astre vermellós,
al seu Pare oferint la sang eixida
de ses mateixes venes amb la vida,
present que estima més
que tot un món en son amor encès.

Al veure-ho los devots, tots se n'esglaien,
los altres se desmaien,
i el panteix, l'estupor, los ais i el crit
fan tremolar la volta de granit.
Trist lo ministre i de genolls en terra,
al marbre de l'altar trèmul s'aferra
per no caure de por,
i crida: "Oh bon Jesús, perdó, perdó!
D'aqueixos alts misteris no só digne!"
Mes Jesucrist, en signe
de que l'ha perdonat,
torna a ses mans lo calze consagrat.

Cinc segles han passat d'aqueix exemple
i encara avui de Ratisbona al temple
pel cap d'any del succés aterrador
li torna el tremolor.

.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada