—Poema de Joan Benet i Petit (1890-1968), publicat en el seu llibre "El trobador de la Mare de Déu" volum II. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 2008.—
Mare de Déu de la Salut de Sant Feliu de Llobregat. Sobre l'altar de la Catedral de Sant Feliu, abans que sigui portada en processó fins a l'ermita. Foto: Calaix de sastre. |
I
Pels esplets de Collserola,
com un vol de blanques aus,
cel amunt alcen les ales
santuaris i palaus.
Arribant a Vallvidrera,
la collada s'ha esberlat:
vers migjorn llença una branca
amb Sant Pere Màrtir al cap,
vers ponent s'allarga l'altra,
Santa Creu el drap hissat
en la proa d'un navili
al davant d'un ample mar
que per barques té les viles
que gronxola el Llobregat;
Santa Creu els era guia
lluminosa com un far.
II
De la saba ardent i brava
que nodria Santa Creu,
en brotava un santuari
que la fama escampa arreu.
Costa avall cap a migdia
entre feixes de conreu,
com un niu de cogullades
de la serra al margepeu.
Allà enfront Sant Ramon vola
prop del cel com un flamell;
té Brugués a la mà dreta
ombrejada pel castell.
Vinyes verdes l'environen
esquitxades de fruiters,
de pinedes cap-rullades,
clavellines i rosers.
Només manca per ser plena,
el caliu dolç i ardent
d'una bella Princeseta
que en els cors l'amor encén.
III
De la part de tramuntana
dels jardins de Sant Feliu
la Regina de la Glòria
en sentí un ferm agaliu.
L'ermitoia que li feren,
una llosa prou que ho diu,
Nonell i Montmany cultiva
com un tram de regadiu.
Té sis canes de llargada,
la portada és un somrís,
la rosana, belles celles,
el cloquer un infant feliç.
Una imatge de Maria
de l'altar n'ocupi el mig
de Josep amb vara i capa
i d'Antoni amb Nin i llir.
És la imatge rica joia
del bell art curull d'encís;
Jesuset que serva als braços,
un clavell tot l'any florit.
Sempre allí hi és primavera,
sempre el cor hi és ablanit;
sempre el goig gomfla les veles
que fan via a l'infinit.
Quan arriba la Pasqua
el dilluns tan abellit,
s'esbadellen les poncelles
de la terra i de l'esperit
que l'aplec enjoia els àmbits
de romeus i pelegrins
i s'escampa renouera
pels indrets de cor endins.
La Madona no abastava
ni amb ajuda del seu Fill
a escampar favors i gràcies
dels que fan l'home feliç.
A nosaltres ens en féreu
sense ser d'aquest país,
que mai més no oblidaríem
la mercè del bell somrís
que ens donava gosadia
per a dir d'un cor submís;
la salut, Rosa flairosa,
dels jardins de Sant Feliu.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada