Poema a la Mare de de Déu del Collell. Sant Ferriol (La Garrotxa, Girona).

—Poema de Joan Benet i Petit, extret del seu llibre "El Trobador de la Mare de Déu" vol. III. Publicacions de l'Abadia de Montserrat 2012.—


Mare de Déu del Collell, en un vitrall del Santuari. Foto: Josep Maria.


I

La Garrotxa és un jardí
de la hisenda de Maria;
la travessen tres riells
com les cordes d'una lira:

cap al nord, el Fluvià,
ple d'arbredes i de viles;
al bell mig, el xic Junyell
com una au canta i refila,

i el Ser, tot joguinós,
ha pres nova gallardia
al castell de Santa Pau
que emmiralla per migdia.

Del jardí, una bella Flor,
molt flairosa i exquisida,
com que era Flor d'amor
entre totes excel·lia.

Un esvol de rossinyols
en el seu ramatge nia
i no paren de cantar
oracions i melodies.

II

El baró de Cartellà
si en tenia una masia,
a la Verge prometé,
si el seu fill guarir assolia,

d'enlairar-li allí mateix
una presumida ermita,
i l'ermita va florir
escaient prop de la riba.

De bell antuvi tingué,
el censal de la masia,
una imatge reverent
i la bella companyia

del riu Ser, que allí als seus peus
la festeja nit i dia.
Els benets ho van saber,
que a Besalú residien,

i un esqueix varen plantar
al jardí de la Regina
el mil cent quaranta-vuit:
documents de notaria.

III

En dues o tres centúries,
l'esvelta nau del Collell
travessava vent en popa
per un cel rosat i net.

Fins al mil fou una glòria
quatre-cents cinquanta tres,
en què un doble sacrilegi
a l'església era comès.

Eclipsada fou la fama
tan estesa del Collell;
interdita fou l'església,
qui diria per quant temps.

La comunitat, dissolta,
dels monjos de Sant Benet,
que trobaren a Finestres
esbandit i nou recer.

De trenta anys fou l'interdicte,
en els quals tot romangué
com un arbre sense fulles
capolat per llarg hivern.

La contrada restà trista,
el jardí, nu i esporret,
les campanes no escampaven
els festosos alirets,

es tornava verdalosa
l'aigua clara del riu Ser
i les bromes blanc rosades
s'enfosquien vers ponent.

Som al vint-i-cinc d'octubre
quatre-cents vuitanta-tres,
la fita més gloriosa
de les rutes del Collell.

L'horitzó n'era una brasa;
l'hora, fúlgida i silent;
del crepuscle les cortines
s'escorrien lentament.

Al buirac duu les sagetes,
la ballesta al coll sever,
de Madona, al pit, la flama,
caçador Miquel Noguer.

Quan fa via cap a casa,
l'ermiteta sola veu;
la campana duu per l'aire,
melangiós, el toc del seny.

Quan finia la pregària,
amb el cor més aldufer,
va sentir dins la capella
planys i plors de trista veu;

eren d'una minyoneta
que no arriba pas als deu.
Revingut de la sorpresa,
a la Nina es dirigeix:

"Oh, formosa criatura,
em diries quin mal tens, 
quines penes t'afligeixen,
els motius dels teus gemecs?"

"Devot meu, et faig l'encàrrec
de comunicar als obrers
de Sant Miquel, de Mieres,
Campmajor, el Torn i el Sallent

que preparin bé les ànimes
i que donin compliment
al precepte de les delmes
i a l'Església, furs i drets,

i que sigui en trenta dies
l'entredit resolt i tret
de la cambra de Maria,
Santa Verge del Collell."

Les paraules acabades,
la visió desapareix
i les portes es clogueren
per miracle, suaument.

Si els detalls voleu conèixer,
fil per randa, d'aquest fet,
pergamins us ho dirien
que a l'església trobareu.

IV

El darrer dia d'octubre,
Miquel Noguer essent oït,
s'aixecava a tota pressa
l'oprobiós interdit.

Tal com passa a la natura
quan arriba el mes d'abril,
la comarca s'enjoiava
amb les flors de cada pit.

Hi anava el rei Catòlic
amb la cort i els seus dos fills;
privilegis van en doina,
quatre-cents noranta-cinc.

Privilegi de dur armes,
francs de barques i pontils;
els mossens, mestres i clergues
i els pidols en els camins.

No els calia anar a les guerres
que esclataven tan sovint;
intocables en persona,
en els béns i domicils.

Felip segon confirmava
els favors suara dits
i l'emperador Don Carles
altres molts n'hi afegí.

Amb l'estuf del dinou segle,
tot avall s'ho endugué el riu,
menys l'amor de la Madona
que amb esclat novell florí.


Mentre ragi cabalosa
la frescal i dolça Font
del Collell en la cimera
que la deu té prop del Torn,

els bancals de la Garrotxa
llevaran els fruits més bons,
sobretot els de bellesa
de pàtria, fe i amor.

A la Verge pregaríem
que ens hi deixi beure a doll.

Església nova de Santa Maria del Collell i a la seva dreta l'antiga,
on es va aparèixer la Mare de Déu a Miquel Nogué l'any 1483.
Foto: Josep Maria.

.

Comentaris