—Poema de Joan Benet i Petit (1890-1968), publicat en el seu llibre "El trobador de la Mare de Déu" volum II. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 2008.—
 |
| Mare de Déu de la Serra Foto: Arquebisbat de Tarragona |
I
En posar els peus a La Conca
famosa de Barberà
els colors surten al rostre
torrat i bru del joglar.
Comtes de noble prosàpia,
Princeses, Reis sobirans,
les viles emmerletades,
cenobis, palaus daurats...
Francolí, deixa'm d'escumes
els serrells del teu ribàs;
deixa'm l'or de l'argelaga,
serra amiga de Rojals,
per guarnir la meva lira
i el meu hàbit pallardàs
abans d'entrar a La Conca,
que avui em toca cantar
a la Verge de La Serra,
la Patrona de Montblanc
que el millor de cel i terra
ha curat d'agombolar.
La infantesa li brandava
una Infanta rutilant
que de Grècia la duia
en landó de vuit cavalls.
Al Tossal sent d'arribada
els cavalls resten clavats,
al davant de la Creu Verda,
de La Serra arbre Sagrat.
Si ningú no recordava
de la creu l'antiguitat,
el renom dels seus prodigis
és un cel de bat a bat.
L'Arquebisbe decidia
de venir-la a visitar;
ja és ací la comitiva,
ja la terra han socavat.
Les relíquies descobertes
tot el cel han embaumat,
i els prodigis enriquiren
els arxius del Principat.
Una de les meravelles
de contar-la serà grat;
la que diu de la troballa
d'un vivíssim llumenar
que encengué tota la Conca,
de Forés fins Miramar,
en imatge de Maria
de bellesa inversemblant.
Han pujat les caderneres,
rossinyols, sits i pinsans
i han omplert tota La Serra
d'harmonies i de salms.
De Sant Joan i La Pena
i la serra de Rojals,
es juntaven a la festa
les fontanes ressonants
i unes flames voladisses
com roselles esclatants,
al damunt salten i sembren
guspires d'un foc sagrat.
De la vila hi corregueren
quan veieren les senyals;
de segur la meravella
cada cor degué abrandar
que una ermita hi era feta
com plançó ben empeltat
que les rames estendria
curulles de fruits maurats.
Quan Làscaris, bella Infanta,
noble vídua d'Arnau,
travessava aquesta Conca
amb carroça fulgurant,
el prestigi de La Serra
ja brunzia a tot esclat;
la bella Dama hi fundava
un cenobi clarissà,
que a finals del segle tretze
com una altra blanca nau,
gràcies al rei en Jaume (Jaume II)
de La Conca solca el mar.
Al peu del pal de messana
blanament estintolat,
avui que és de lluna clara
cantaria de bon grat.
II
Vila de faula encisera,
bella vila de Montblanc,
altes torres de llegenda,
amb els murs emmerletats.
Comaverd et contemplava
amb els ulls meravellats,
Montbrió dalt de la coma,
piltres, vinyes i sembrats.
Sant Miquel amb les cingleres,
quin invicte baluard,
són com altres torres altes
i cloquers ferms i quadrats.
Al voltant, mig en desordre,
entre els casals bigarrats,
treu el cap Santa Maria,
massiu ferreny i colrat.
Sant Joan a la muntanya,
Sant Miquel al peu del Pla;
en quin barranc sou posada
Santíssima Trinitat?
Francolí, cinyell de Plata,
de la vila és el joglar
sota el pont de pedra noble
li oferia el seu mirall.
Surt a cada cantonada
tot presívol i colrat,
un joiell de pedra bruna
amb els gòtics finestrals.
Pere Terç de les muralles
i les Corts de nom triomfal,
els Martins i egrègies Dames
i l'ardit rei Don Joan.
A la porta de La Serra,
la plaça de Sant Marçal,
balcons florits de llegendes
les que el cor estima tant.
III
La història de La Serra
és la crònica de Montblanc,
Berenguer Quart el fundava
segons dades versemblants.
La mateixa ardenta saba
que la vila ha fecundat
La Serra amb bogalia
ungia de majestat.
Són les cròniques sadolles
de comandes especials
del rei Jaume i Na Elisenda
de Montcada Estel brillant.
Els Sants Pares li atorgaren
nobilíssims afalacs;
fou d'Urbà el Dum preexcelsa
del més gran que es pot vantar.
Pere, bisbe de Pandora,
l'església consagrà,
mil tres-cents seixanta-quatre,
amb fulgent solemnitat.
L'antipapa Pere Lluna
de presents la curullà
i de rendes vitalícies
l'últim rei, Martí l'Humà.
No és precís seguir la llista
de reis, reines i magnats
que al davant de la Madona
han baixat humils el cap.
De La Conca Barberana
fou la Serra un cel radiant
amb la Verge que concreta
montblanquisme i pietat.
IV
La tempesta desfermada,
aquell trenta-cinc afrós
les monges foragitava
i la Verge del seu clos.
Fou ben curt aquell exili;
cinc anyades foren prou
d'orfenesa i d'enyorança
que angoixaven cada cor.
I vingué pel santuari
un nou maig curull de flors;
ara són els reis d'Espanya
que se'n diuen protectors.
Isabel segona arriba
amb son fill el rei Alfons;
amb ofrenes generoses
van refer la tradició.
V
De la imatge petitona
descoberta en llit de flors
al redós de la Creu Verda,
sols en resta que el record.
La que ara senyoreja,
que la Infanta en feia do,
no tingueren gosadia
per tocar-li ni el mantó.
Passada que fou la guerra,
l'ermita tornà a lluir:
l'una hora són les primícies
de l'orfeó montblanquí.
Altres voltes és La Conca
que de festa s'ha vestit
i l'aplec omple de gales
els ribals d'El Francolí.
Dels miracles portentosos
que La Serra ha vist florir,
a l'any mil-cinc-cents-cinquanta
n'hi havia un llibre escrit.
Si cada un fos una estrella
de La Conca al cel eixit,
amb estels per flors, farien
el més màgic dels jardins.
Sigui Montblanc amb La Serra
regat pel riu Francolí,
l'erol on creixi la pàtria
fins assolir el seu destí.
 |
| Santuari de la Mare de Déu de la Serra (Montblanc) |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada