Poema a la Mare de Déu de Puig-l'agulla (Puiglagulla). Vilalleons, a Sant Julià de Vilatorta (Osona, Barcelona)
—Poema de Joan Benet i Petit, publicat en el seu llibre pòstum "El trobador de la Mare de Déu" volum III. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 2012.—
 |
| Mare de Déu de Puiglagulla (Puig-l'agulla) Foto: Miguel-Angel Ramón Maramon |
I
Vilalleons serà la font
que inspirarà la nostra crònica;
mossèn Fortià ens darà la mà,
ell que en coneix tota la història.
La terra ferma arborarà
la nostra passa per Ausona:
els bells camins aclarirà
Sant Julià de Vilatorta.
Si el camí vell era un tresor
pels rics fistons de cada vora,
ho era més pels salms i goigs
embardissats entre la brolla.
Era el set-cents noranta-tres
que, vers migjorn del pla d'Ausona,
a una llegua del Montseny,
mossèn Ramon fa vida bona.
Com un ramat de blancs tudons
que dels gorgs blaus cerquessin l'ombra
avall, avall, pels carrerons,
els ermitans de cada cova
de les engires del Montseny,
Vilalleons n'era l'escola;
el mestre fou mossèn Ramon
cenyit de sant amb l'aureola.
D'una ermiteta, bruc i fang,
al seu clos minso els agombola;
cap als estels el seu cor blanc,
cercant-hi Déu, vola que vola.
Esdevingué una mitjanit,
tot just en caure les dotze hores,
que cap al cim de Montagut
van esclatar fames joioses.
Una altra nit de gran foscor,
aureolat de claror nova,
es presentava un ser ignot
i per la mà que se l'emporta
fins al damunt d'un fontanal
i d'eixa forma l'alliçona:
"remou la terra sens repòs
i un tresor gran n'hauràs per torna."
Quan per orient venia el jorn
amb la llanterna de l'aurora,
se li presenten dos lleons
que de furgar el delit arbora.
Urpes per pala, amb ardiment,
van descobrir el buit d'una cova,
mes no assoliren el tresor
entre les runes i llambordes.
II
Al cap d'un any, del Montagut,
un vol d'arcàngels davallava;
al front, la Verge del cor dolç
per invencible Capitana.
El Montagut fou convertit
en fogueral de viva flama:
era cada àngel un estel,
Santa Maria l'atiava.
Formant un ròssec de diamants,
al capellic s'encaminaven
i, des d'allí, amb cants de goig,
se'n torna al cel l'estol d'arcàngels.
La Santa Verge restà al clos,
mossèn Ramon la hi encontrava;
d'ençà del dia venturós,
no s'hi ha post la llum de l'alba.
III
La nova corre com el vent
i es filtra tost pel pla d'Ausona;
tot es commou, flors, reguerols,
xais i pastors i verda brolla.
Clergues i bisbes abillats
amb tot l'esclat de gala i pompa
fan el camí que enjoia el maig
i el foc d'amor que els cors arbora.
Quan a la font són arribats,
que avui cantava amb veu més clara,
la bella imatge van trobar
amb dos lleons a cada banda.
Mentre la duien cap a Vic
per proclamar-la'n la Pubilla,
tot brunz de goig en fer camí,
la multitud enfervorida,
roures i pins del bosc veí
i els codonyers damunt la riba;
tres nits seguides passa a Vic
i a la muntanya en ser de dia.
Volgué el palau prop del Montseny
lleons manyacs per companyia.
Tradició, que fa bonic,
remorejant la melodia.
IV
El primer temple que es va alçar,
segons la història ho esmenta,
va ser un niuet de devoció
fins a meitat del disset segle.
Vingué la Guerra del Francès,
de dol sens fi sembrà la terra;
Vilalleons, un escampall;
Verge i arxiu, una desferra.
Llesta la Guerra del Francès,
la dolça pau ja restablerta,
l'amor fecunda de bell nou
cants, alegrois i ombra xalesta,
i per la Verge, un ric palau,
de Puig-l'agulla meravella
que el mil sis-cents noranta-tres
ho embauma tot amb flor novella.
Mes la saó d'aquest terrer
pot abrivar planta més gerda;
Vilalleons li fa d'esquer
que rost avall mostra la pedra
bruna dels anys com un llauró,
rica, galant, noble i austera;
de l'arbre d'or seria el tronc
si Puig-l'agulla n'és la xera.
Tothom de grat posava el coll
per enlairar la nova església;
ben bogalment obria Vic
els calaixons de l'arquimesa.
Pastor mitrat, fra Bartomeu,
l'any mil sis-cents cinquanta-quatre,
realitzat el somni d'or,
veia premiat son entusiasme.
Des d'aquest cim emmantellat
de rics mantons de grans pinedes,
el Puig-l'agulla pot parlar
deu llegües lluny sense barreres.
A sol ponent, el Voltregà,
Gurb i Sasorba fent sardana;
de Collsuspina i de l'Estany,
la silueta ja llunyana.
De Pedraforca i de Queralt,
la rica perla berguedana,
li fan els flocs més cisellats
de la corona de sultana.
Vers tramuntana i sol ixent,
la Guilleria i Puigmal s'alcen,
i ací, a migjorn, darda el Montseny
amb Matagalls a les espatlles.
Al temple entrem: planta de creu,
cúpula al mig, fulgent llanterna,
el presbiteri és un jardí
per aromar la Santa Verge.
En un retaule valuós,
que de cop sobte us asserena,
lluu una talla de molt preu
com un estel que guspireja.
És asseguda en un tron d'or
amb respatller de reialesa;
mossèn Ramon i els dos lleons,
en record viu de l'alta gesta,
prostrats davant amb cor humil
del seu amor li fan ofrena;
igual farem els que hem vingut
travessant plans, vall i carena
i dirigir-vos el prec dolç
que cor endins ens aleteja:
que la sentor que exhala Vic
de santedat o de murriesa
ompli el país de cap a cap
des de Girona als plans de Lleida,
amb Puig-l'agulla per espill
i la Madona per senyera.
 |
| Santuari de la Mare de Déu de Puiglagulla, a Vilalleons Foto: turismesantjulia.com |
 |
| Interior del Santuari de Puig-l'Agulla Foto: Marcel Puig Puig |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada