Poema a la Mare de Déu del Coll. Osor (La Selva, Girona).

Poema de Joan Benet i Petit publicat en el seu llibre "El Trobador de la Mare de Déu" volum III. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2012.

Mare de Déu del Coll. Foto: Josep Maria.

I

Nostra Senyora del Coll,
de Sant Pere Estel del jorn,
per cantar-vos les lloances
cercarem el vostre born.

Si aconseguíem la gràcia
només fos d'un caminoi,
d'una floreta dels marges
dels jardins del vostre erol,

volaria la tornada
sense fre ni aturador
i els sospirs l'allunyarien
damunt les ales del cor.

II

Gran temperi sotragueja
avui l'ampla vall d'Osor;
pels clotals i raconades
s'ageganta la remor.

Mossèn Benet de Cabrera,
gran cavaller i gran senyor,
ha entrat en cruel guerra
contra el moro invasor.

Cavallers que l'acompanyen
de solera i fi blasó,
pel seu urc i el seu coratge
dels guerrers eren la flor.

Els d'Al·là cerquen refugi
de la serra al bell airó,
que unes torres hi campegen
alzinades com penó.

En Cabrera i la mainada,
sense treva ni repòs,
serra amunt els estalonen,
serra amunt i ben de prop.

Com onades que s'encalcen
en un mar brau procel·lós,
per la serra s'enfilaven
arrapats en troncs i rocs.

Si les cames es dobleguen
o algun braç resta maimó,
la muntanya li és alhora
la fossana i panteó.

La mainada sarraïna
ha arribat a dalt de tot;
aquells que pel camí resten
Déu els hagi compassió.

Gran batalla que els presenta
en Cabrera coratjós,
per el cabdill Benet Cabrera
va tombar ferit de mort.

Ans d'entrar en l'agonia
i l'esperit dar al Creador,
s'encomana a la Madona
i li prega amb gran fervor.

Entremig d'un eixam d'àngels
i una dolça bonior,
amatent se li presenta
i li parla d'eix tenor:

"Puix que bregues i guerreges
del meu Fill per l'alta honor,
no vull que d'aquesta moris,
ans que et curis vull ben tost.

Jo daré la força als braços,
alè al pit i escalf al cor,
per deixar neta la terra,
la terra del vostre amor.

També vull i t'encomano,
oh, Cabrera valerós,
que facis una capella
i un retaule en mon honor

a la cresta de la serra,
que del cel és tan a prop
per atorgar als que m'invoquin
la meva alta protecció."

L'endemà hi hagué batalla,
es lluità de bo i millor;
els alarbs van de recules
serra avall a tomballons.

Restaren les Guilleries
flairoses de menta i llor
i a les seves balconades
la pau reia de bell nou.

Mossèn Benet de Cabrera,
cavalcant victoriós,
s'adreçava sens trigança
al convent de més a prop.

El d'Amer se l'escoltava,
pare abat de gran renom,
i els frarets de l'abadia
plens de joia i emoció.

Imatge antiga de la Mare de Déu del Coll al Museu Episcopal de Vic.
Foto: Àngela Llop.

III

Ai, correm a la muntanya;
au, correm-hi, germans meus,
a besar la terra sana
on la Verge posà els peus.

També corre el de Cabrera
a visitar els cavallers
que a la vall d'Osor vivien
en masies i castells.

Per aquesta bella empresa
tots voldrien ser els primers,
per la qual no cal cuirasses,
dagues ni malles d'acer.

I l'ermita pren volada
com un maig tot pasturer
a la tuca de la serra
del gloriós sant Benet.

Pugeu-hi, pugeu-hi, frares,
per un cel tibant i net;
eixameneu de l'arnera
de la solana d'Amer.

Per fundar nova bruguera,
cap lloc no hi ha com aquest;
de les flors, la més melera
a l'abast sempre tindreu;

més flairosa, fina i dolça
que el romer i el xuclamel,
trasplantada de la glòria
on conserva tronc i arrel.

Visqueren quatre centúries
de la Verge al dolç recer
del jardí de la Madona
fent de destres jardiners.

Vingueren a visitar-la
el pare abat d'Amer,
el senyor bisbe d'Ausona
i un magnífic seguiment.

Quan l'hagueren consagrada,
l'enriquiren bogalment
de prebendes per a viure
i de gràcies pel cel.

Arribaren a riuades
pelegrins de tot arreu:
de l'herbei feren sendera;
de la senda, camí dret.

Feien nit a les masies
i a les baumes prop del Ter,
Serrallonga els respectava
amb els altres bandolers.

Els miracles s'estalonen;
si l'un gran, l'altre molt més;
els exvots en són penyora
que endomassen les parets.

A Hostalric us ho dirien
més que cap, mossèn Roquet,
que de fosca i captiveri
de cop sobte es veu llibert.

També en conten d'admirables
els d'Amer i els de Lloret,
amb motiu dels terratrèmols
mil quatre-cents vint-i-set.

Si un romeu cansat arriba,
troba franc acolliment
i posen tovalles blanques
i fan festa a Sant Benet.

Feu, Verge guilleriana
que ens rebeu tan benvolent,
que amb una altra voladeta
acabem d'arribar al cel.



Santuari de la Mare de Déu del Coll. Foto: Josep Maria.


Comentaris