Poema de Joan Benet i Petit, publicat al llibre "El Trobador de la Mare de Déu" vol. III. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2012.
I
Si pujàveu de Lloret
per la vall escotorida,
plena de perles i flors,
de conreus i de masies,
trobaríeu a mancar
la presència d'una vila,
d'un idíl·lic llogarró
o l'encís d'alguna ermita.
Els camins enriolats
i mansois que hi convergien
us durien amatents
a una forra d'arbreria.
Del brancatge en l'entreforc
hi veureu una gavina
foraviada de la mar
que allà baix canta i refila.
No és gavina de la mar,
si la vista bé s'afina,
que és un niu d'amor i pau
on demora una Regina
que l'antic bisbe Guifré
de la cleda gironina
beneïa fa mil anys
adornat de crossa i mitra
com a església parroquial
de Lloret que just naixia
de les ones apartat,
lluny de la pirateria.
Ara veig per què els camins,
els sembrats, boscos i vinyes,
els ocells refiladors
i els bromalls que pel cel llisquen
es deturen estranyats
i en l'espera es desdeliten
per a veure els lloretans
a l'església dirigir-se
pel bateig i el casament,
els diumenges per 'nar a missa,
i els que un dia van marxar
i mai més no tornarien.
Si la vila ja no hi és,
la clotada romania
com un jaç folrat i bla
d'una almosta de masies
on l'alè encara es percep
de l'antiga i noble vila
de Lloret, la que Guifré
temps era temps fundaria.
II
Aneu cap al mar, aneu,
les sirenes us conviden,
freturosos lloretans
de les platges ambarines.
Si perdeu la pau del cor,
si els manyacs s'esmorteïen,
si l'oreig s'esvalotés
o els estels empal·lidien,
retorneu prop del cambril
sota el mantell de Maria
on la flor creix de l'amor,
de l'amor que no es marcia.
III
Hem pujat la vall amunt
que serpeja amb galania;
l'ermiteta havem trobat
asseguda allí a la riba.
Uns xiprers garratibats
li fan ombra i companyia
abillats de vestits nous
i ajustats de gec i armilla.
És tan blanca com la neu,
portalada enrodonida,
la rosassa vigilant
al damunt de la fornícula.
Al cimal arrodonit
hi ha la clau de la cornisa,
poliedre encimbellat
com joguina voladissa.
Dos rastells de finestrals
la faç li omplen d'alegria
i altres dos d'heralds d'aram,
de fatxenda i gallardia.
Un jardí de belles flors
és per dins la bella ermita;
l'alba clara del cambril
bellor i flaire els comunica.
IV
Bell país, ric escambell,
sumptuoses rodalies,
cada casa del voltant
fidelment la reflectia,
com les aigües que allà baix
cabriolen argentines,
com les flors dels margenals,
espurnalls de gemmes vives.
En aquest matí de maig
totes parlen de Maria
i ens conviden a enlairar
cel amunt la nostra vista
i veient-vos tan gentil
i en tan altes jerarquies
dirigir-vos un prec dolç,
Reina de les Alegries:
Conserveu al nostre cor
l'alegria genuïna
que pervé de l'estimar
tota cosa i sense fita.
Alegreu el qui sofreix
dolorosa malaltia,
el qui és sense llibertat
i sense ella no pot viure.
Alegreu els camps eixuts
amb la pluja que repica,
els infants just arribats
i els vellets que ja es retiren
i que el món de seny i pau
faci plena de collita,
Vós que sou tan abundant,
Font fecunda d'Alegries.
 |
Ermita de la Mare de Déu de les Alegries de Lloret de Mar.
Foto: Josep Maria
|
 |
| Foto: Josep Maria |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada