dilluns, 23 de juliol de 2018

Poema a la Mare de Déu d'Argimon. L'Esparra (La Selva, Girona).

Poema de Joan Benet i Petit publicat en el seu llibre "El Trobador de la Mare de Déu" volum III. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2012.

El poema transmet el sentiment que va provocar la deixadesa i mal estat del santuari en el poeta (1890-1968). Des de finals dels anys setanta s'ha anat restaurant i cuidant pels Amics del Santuari de la Mare de Déu d'Argimon*.
El segon diumenge de setembre s'hi celebra amb esplendor i solemnitat un concorregut aplec amb el cant dels Goigs. Al poeta li agradaria poder veure el Santuari en el bon estat actual.





I

Les muntanyes de l'Esparra,
Verge Santa d'Argimon,
tot flairós damunt la Selva,
fan les graus del vostre tron.

Per honrar-vos, Riudarenes
alça al cel branques de llor
i l'Esparra de vidalbes,
gessamins i lligabosc.

Sant Pere d'Esplà i Cercada,
gerdes branques de records
i lliris blancs de puresa,
Margarida de Vallors.

Cladells duia de Sant Salvi
de corrandes el ressó;
del Farners, Santa Coloma,
el prestigi esplendorós.

El palau us environen
amb rivets maragda i or,
les rieres argentades
entonant himnes d'amor.

Vós, enmig d'aquesta terra,
enlairat teniu el tron;
del vell arbre centenari
sou ensems arrel i tronc.

Del poder i la senyoria
del castell de l'Argimon
que creixia a vostra vora,
no se'n veu rastres aumon.

Murs de cana s'aterraren
amb merlets i torricons,
torres altes d'homenatge
sota el jaç de brolla i pols.

S'extingí la gentilesa
dels marquesos i els barons,
trobadors, ducs i duquesses,
donzelles i gentils homs.

Si no fos la vostra ermita,
se'n perdria fins el nom,
però ella brilla encara
i esperona els trobadors

que es sadollen de bellesa
als verals de l'Argimon,
on tot flaira a galania
i glateix d'un fort enyor.

El camí de Riudarenes
a l'Esparra és tot festós
amb l'argent de les vidalbes,
la ginesta tota d'or:

quatre cases endreçades
traspuant pau i frescor,
el cloquer que les ombreja,
de l'esbart garrit pastor,

el pedrís vora la porta,
clavellines al balcó,
lledoner d'immenses branques
com un geni protector,

caminets que van i vénen
xics vergers amb llucs de llor,
oronells sota del ràfec,
pits lleials sota el gipó.

El camí del santuari
té un posat tot seriós,
les suredes l'hi encomanen
d'un ramatge verd negrós.

Ara ens sobta la rialla
de la perxa amb la frescor
que refà la caminada
d'un joliu posat xamós.

I fimbreja el santuari
a la punta del turó;
l'amoreta que ens hi espera
al pit dóna més braó.

Bona cosa abans de ser-hi,
tot llueix d'un altre to;
la muntanya s'humanitza
i engalana de bell nou:

pel damunt d'altes falgueres,
cirerer, vestit llustrós,
tomanyins, orenga i ruda,
bruc d'argent i arboç llustrós.

Les quintanes de la Verge,
emboscades tal com són,
els seus braços, com solien,
ens allarguen amb amor.

II

Si de lluny estant l'ermita
enjoiava l'horitzó,
quan hi som més a la vora
sols desvetlla compassió.

De l'estança que abans era,
un recer flonjo d'amor,
no restava sense injúria
res que el braç abastar pot.

Cavallers de l'incivisme,
apreneu bé la cançó
que al davant de vostra obra
ha dictat la indignació:

EL BARRILAIRE

No hi ha res com el trescar i saltar
torrent i riu;
la motxilla a caramull i l'ull
obert i viu.

La boteta del vi vell vermell
que alegra el cor
i la font clara d'argent silent
per posar en fresc el vi d'or.

I la cançó de bordell mesell
entonarà
per autobús i carril, viril
com un taujà.

Pels indrets que haurà passat, tibat,
ufà i despert,
barrilaire empedreït i ardit
no deixarà res per verd.

N'és l'ermita d'Argimon
una ermita ben folgada;
resta intacta l'ampla nau
de ruïnes curullada.

La pobresa més punyent
que a ningú ja no encaparra
senyoreja en el palau
de la Reina de l'Esparra.

Destrossat l'altar major,
parament sense tovalles,
els murals escrostonats,
el cambril cobert de nafres.

Si el castell de l'Argimon
fidel l'ermita ombrejava
quan Ramon Berenguer terç
del dotzè segle a l'albada

de Cabrera a Ponç Guerau
el domini traspassava,
mai no havia de pensar
que una flor de tal fragància

fos mirada amb desamor
per la gent de l'encontrada
i la perla del barroc
d'enfarfecs fos abillada.

III

La foscor amanta la nau
allà al caure de la tarda,
al defora canta el xut,
bufa el vent i n'és dissabte.

Hem llucat per un esquinç
dues ombres que volaven:
la muller del castellà
i l'infidel gentil patge,

que el senyor de l'Argimon,
foll d'una ira desfermada,
en trobar-los abraçats
amb l'espasa fulminava.

IV

Verge Santa d'Argimon,
Estrella del cel d'Esparra,
allunyeu del nostre esment
les visions que fan basarda
i enceneu al nostre cor
de l'amor l'eterna flama.

Interior del Santuari
Foto extreta del llibre "Maria als Santuaris del Bisbat de Girona", d'Àngel Rodríguez i Vilagran.

Santuari d'Argimon
Foto: Josep Maria
Més fotos d'Argimon...


* A finals dels anys setanta els Amics del Santuari de la Mare de Déu d'Argimon van començar els treballs de conservació i millorament del conjunt arquitectònic del santuari, construint primerament la carretera. El 1987 es va realitzar una intervenció que consistí en la neteja de l'interior de la zona de l'antiga capella, l'apuntalament del forat obert per relacionar les dues dependències, el reforçament de l'arc de comunicació entre les dues sales i la neteja i restauració de les voltes dels dos àmbits. També es van formar els pendents de la coberta, i es va construir, damunt d'aquesta, la terrassa mirador. Es va restaurar l'antiga espadanya. A l'interior de la capella es va netejar i restaurar els paraments i la volta i es va fixar l'arrebossat. Així com es va netejar i restaurar la resta de pintures del s. XVIII. Finalment es va fer l'exploració del solat, la neteja i el buidatge d'un corredor de sortida del castell i la posterior col·locació d'un tancament i una reixa.

.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada