Poema a la Mare de Déu de Farners. Santa Coloma de Farners (La Selva, Girona).

Poema de Joan Benet i Petit, publicat en el seu llibre "El Trobador de la Mare de Déu" volum III. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2012.

Mare de Déu de Farners després de la restauració de Núria Piqué (1998).

I

En el clos que fa el Montseny
amb l'esquerpa Guilleria,
les baranes del riu Ter
i les serres de marina,

confiada s'hi ha estès
una terra clara i fina
com rialla de l'abril
que la Selva conjumina.

Si pugeu, venint de Sils,
fent camí a les Mallorquines,
o baixàveu de Cladells
o de Santa Margarida,

un festós pla endiumenjat
us enjoia cor i vista
com un mar enjogassat
verd de pàmpols i d'espigues.

Les voreres d'aquest mar
rics presents us oferien:
Riudarenes, la sentor
de llegendes exquisides,

les quintanes de Vallors,
els ramells de pins i aulines
i la flor de més encís
que era Santa Margarida.

Les millors gales i flors
de la Selva farnesina
han fet cap per ornament
de la prestigiosa vila.

Ella que n'apoma un ram
que mai més no es marciria,
puix per obra de l'amor
transformava en una ermita.

El racó de Penjacans
per mirall li oferia
una escala de gorgs blaus
amb desmais per voravia.

I riuen a dins del cor
esperances redivives
que hi repiquen dolçament
com un brill de tords i grives.

II

En l'arxiu arrecerat
dels marquesos de Farners,
d'una data remotíssima
s'hi conserva un document

en el qual consta i s'afirma
que a finals del segle tres
el baró Ferran Farnessi,
senyor i amo del castell,

una ermita hi enlairava
al cantó de sol ixent
de l'abrupta fortalesa
que és avui, encar, dempeus.

Si de l'ampla fantasia
a les ales posem fre,
la naixença la veuríem
a mitjan el segle onzè.

Per trobar proves paleses
i documents fefaents
de la vida i dels miracles
del famós i fort castell,

arribem a Barcelona,
els arxius escodrinyem
del comtat de què era comte
Ramon Berenguer primer.

La capella que era joia
de cada alterós castell,
al d'ací hi trauria ufana
l'heroïna del Farners,

que serà la llavor fèrtil
de l'ermita que, després,
a la Selva farnesiana
cenyirà amb el bla cinyell.

La mateixa que consagra
al trotar del mil dos-cents
el pastor de bona fama,
el bisbe Arnau de Creixell.

D'aquell temps florit conserva
valuosos elements:
la part inferior de l'absis
i de la nau adjacent.

És la resta que l'integra
de finals del divuitè,
com la cúpula que vola
al damunt del xic creuer,

l'espaiosa nau d'entrada
i el porxat picaroler
que fa ombra regalada
al qui arriba al seu recer.

III

Damunt la isarda altura,
de suros el capell,
al caure de la tarda
serena la trobem.

Muntanyes que l'enrotllen
ens porten a l'esment
de cap a cap i a l'ample
l'estampa del Farners:

gerdó que guspireja,
fermesa que corprèn,
serena que extasia
el cap al sol i al vent.

Un món que no solleva
de l'home cap sotrac,
que enmig d'aquesta selva
no és més que un trist parrac.

En tot batega i fibla
i parla amb forta veu
la parla inconfusible
que sols ací entendreu.

Enmig de l'espectacle,
la Verge de Farners
amb son posat afable
els núvols aclareix,

allunya la paüra
d'enyor i solitud
d'una alenada pura
d'eterna joventut.

Jo avui que m'hi trobava
joiós com un infant
admès a la rotllada
del bosc remorejant,

del porxo d'amples ales,
castell esportellat
i fulles voladisses
d'història clap a clap,

un suro d'ampla soca,
humil soc abraçat,
mentre ell de gota a gota
dictava'm el comiat.

D'aquesta terra ferma,
serveu-nos el tirat;
perquè no resti erma,
sigueu-nos l'estendard.

Al cim, la flama encesa,
als sots, caliu colgat,
i arreu, niu de bonesa,
d'amor i humilitat.

Ermita de la Mare de Déu de Farners. Foto: Josep Maria.

Mosaic de la Mare de Déu de Farners al camí dels Degotalls (Montserrat).
Foto: Josep Maria.


Comentaris