Poema de Joan Benet i Petit, publicat al seu llibre "El Trobador de la Mare de Déu" volum III. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2012.
 |
| Mare de Déu de Montserrat. Imatge a la Santa Cova. Foto: Josep Maria. |
I
Si al jardí no tenim roses
ni pomposes flors galants,
hi tindríem fulles verdes
que altres poms emmarcaran.
Accepteu el boix i el grèvol
tremolosos del meu ram;
si d'amor és la lligada,
les sentors no els mancaran.
La muntanya en què habiteu
és de totes la més bella;
per bastir el vostre palau,
un vol d'àngels la cisella.
És un temple fastuós
de mil torres encisades,
cent retaules enramats
de llegendes verd daurades.
De Judea la van dur,
és prodigi de bellesa;
si sant Marc la va esculpir,
de sant Just seria hostessa.
Allí fou pels catalans
cobejada rica perla;
sant Pacià i sant Sever
hi trobaran llar i tenda.
Però, ai, que arribaran
d'allà l'Àfrica sorrenca
els alarbs a conquerir
la ciutat sense defensa.
Inspirats els catalans
per la dolça Mare seva,
la van dur de Montserrat
a la cova més feresta.
Cent seixanta anys romangué
en la fosca més espessa,
oblidada de tothom,
menys del riu que a baix la bressa.
 |
| L'escut de Montserrat al claustre gòtic de Montserrat. Foto: Josep Maria. |
II
Set pastors de can Lloveres
del terme de Monistrol
varen veure a la muntanya
d'espurnalls un altre sol.
La nova corre i més corre
i s'escampa en ample vol,
ja se'n pugen a Manresa,
on el bisbe té el sojorn.
Organitzen sens tardança
la solemne processó;
Llobregat que se n'adona,
el corrent para de cop.
Mou l'abril la seva vara,
es desclou l'eixam de flors,
i al cim de la muntanya
s'enllumenen els turons.
"Oh, només a Barcelona,
pot trobar digne sojorn",
feia el bisbe que menava
la corrua a poc a poc.
Ja els atura la fatiga
pel camí de Monistrol;
un planell, una fontana
i un refil de rossinyol.
La imatge, inamovible
quan arriba en aquest lloc,
ni l'enginy ni menys la força
poden moure molt o poc.
"Miracle!", exclama el bisbe;
"miracle!", deia tothom,
i resolen d'enlairar-li
la capella allí i ben tost.
 |
| La troballa i trasllat de la Mare de Déu. Relleu a la Santa Cova de Montserrat. Foto: Josep Maria. |
III
Al costat de la capella,
hi floria un monestir
amb fils d'or d'una llegenda,
comte Jofre la bastí.
Penitent de la muntanya,
el famós Joan Garí,
la comtessa na Riquilda,
ofuscat havia occit.
Li donava sepultura
sota un branc de tomanyí.
Per lliurar-se de la quera
que li furga dintre el pit,
pel camí que duu a Roma
nit i dia fa camí.
Aniràs de quatre grapes,
malaurat Joan Garí,
fins que et digui que t'aixequis
amb veu clara un nin ben xic.
Caçadors del comte Guifre
a Montserrat van venir;
una fera mai no vista
el seu pas va interferir.
La van dur a Barcelona
per la festa divertir
del bateig, que la comtessa
ha tingut un altre nin.
Les engrunes, sota taula,
cull i menja el trist mesquí
fins que el nin de quatre dies
clarament parlava així:
"Perdonat de Déu, aixeca't,
redreça't, Joan Garí."
El comte Guifre se'l mira,
se'l mira de fit a fit.
"Què en vas fer d'aquella filla
que a la cova jo et deixí?"
"Perdoneu-me, el comte Jofre,
perdoneu el seu botxí."
A Montserrat que s'envolen,
ja cerquen el tomanyí,
ja descolguen la fossana,
ja veuen Riquilda eixir,
poncellina colorada
que es desclou de bon matí.
"Quan la vida m'estroncava
ofuscat Joan Garí,
una altra Mare em rebia
en el seu amorós si,
on passava la setena
com un somni voladís.
No em lleveu de la seva ombra,
deixeu-me romandre ací."
Del monestir que llucava
fou la flor de més encís.
 |
| Ofrena de llànties a la Mare de Déu de Montserrat. Foto: Josep Maria. |
IV
Entre tots els monestirs
de l'orde benedictina,
exhala el de Montserrat
la flaire més exquisida.
Té assemblea permanent
de cent seixanta mil llibres,
té el rosari de brillants
de la rica escolania,
missatgera celestial
de la veu més clara i prima,
patges de cabells daurats,
heralds del cel que anuncien
l'aurora que va apuntant
en descloure's el nou dia
amb albades resplendents
sota el balcó de Maria,
en la imatge resplendent
que sant Lluc esculpiria,
la que regna a Montserrat
entre flocs de pedra viva
en el temple portentós
que va fer l'abat Garriga,
de quan era escolanet
per complir la profecia.
Temple que acollí tot temps
estols de reis i regines,
sants i savis de tot vent
en la seva immensa sina.
Oh, Verge de Montserrat,
dels catalans llum i guia,
els poetes t'han dictat
la més bella poesia;
els jardins, flaires i flors;
el gran mar, les perles riques;
els estels, mantells de llum,
i els cors, l'amor sens fites.
 |
| Santuari de la Mare de Déu de Montserrat. Foto: Josep Maria. |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada