Poema a la Mare de Déu de Vallclara. Vilanova de Sau (Osona, Barcelona).

Poema de Joan Benet i Petit, extret del seu llibre "El Trobador de la Mare de Déu" volum III. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2012.


Mare de Déu de Vallclara, al Museu Episcopal de Vic.
Foto: garciabjavier

I

La Princesa muntanyana
del verger guillerià
tants anys ha que la delia,
no l'havia vista encar.

Els sembrats ara rossegen,
els torrents han amainat,
les cireres vermellegen
i s'encelen els eixams.

La riera travessada
—molinera, Déu vos guard—,
la Gavarra al cim rastella
voleiant a tot esclat.

Des d'allí la molinera
la sendera ens ha mostrat:
caminals a tot esgambi
que cap roda no ha trillat.

La perxada temptadora
gentilment ens ha ofrenat
una fresca engrescadora,
una pau conventual,

un riuet fi de joguina,
uns senders aviciats
i una bonior seràfica
d'una vida palpitant.

Al pit bla de la perxada
fetiller m'he acotxat,
ample mar sense voreres
d'un color d'aigües enllà.

En el mar de la perxada
grat seria reposar
si hom sabia on acabava
i en quin lloc el port s'escau.

És debades que maldéssiu
quan sou pres del castanyar;
tota riba és esborrada,
l'altre món, qui esmentarà?

Ai, floreta de camí,
diamant fi,
de qui fóra l'agaliu
ton color viu?

L'aspre ordit del raspinell
crispa la pell;
quatre perles del verdum,
gotim de llum.

Per un savi a Guilleria
tot ho daria,
que em digués el nom gloriós
de tantes flors,

el sentit de les mirades
tan mesurades
i per a qui bat d'amor
tant i tant cor.

II

Com després d'un somni dolç
em recordo de Vallclara.
Ai, la Verge, feu si us plau
que la ruta es faci clara.

La sureda ve corrent,
la sureda platejada;
calçó i mitja vermellencs
i apelfada la samarra.

Ací dalt s'eixampla el pit
i s'esplaia la mirada;
no fa por la fosca nit,
cap remor no fa basarda.

Salut, cingles de Rupit,
Déu te guard, Comajoan,
penyalars de Tavertet
i serrats de Collsacabra.

Encaixem amb la Salut
i amb el Far de la capçana;
Guilleria als nostres peus
s'estintola esdernegada.

En els cims d'aquests planells
els clotals feien sardana;
cadascun és el començ
d'una vall tota galana.

Van curulles de l'encís
d'una Reina que hi té estada
que concreta els atributs
de les valls i les collades,

la que enlaira pels verals
de la Guilleria isarda,
la senyera de l'amor
i l'altra, tan enyorada.

La Princesa té el palau
rovellat per les anyades,
fet de pedra i calareny,
d'esvorancs i d'enyorances.

Al voltant canta la font
argentina una tonada,
riu i escampa el cirerer
de bursada les flors blanques.

III

Qui bastí l'hortet tan fi
que al davant l'ermita bada
en un món solemne i mut
que cap petja no profana,

les fasseres de safir,
els erols d'or i maragda,
call d'argent, mànec de pi,
el cavic de l'hortolana?

Poc que s'han emborderit
els fruiters de la quintana;
la pomera, el cirerer,
codonyer i prunera clàudia.

La sentor que hi van deixar
les monges de Santa Clara
espurneja poc o molt
i n'aviva l'enyorança.

Només això sabem bé
de l'ermita de Vallclara:
que va ser temps era temps
un cenobi que vogava

emmenat per un de Vic
de l'orde de Santa Clara.
Ho confirma plenament
la cadència franciscana

que conserven els topants
i que l'aire tot amara
d'ençà que el pobret d'Assís
amb la passa els enflocava.

Del mal vent que va arrencar
l'arbre gerd de Santa Clara,
ni senyal no n'hem trobat,
ni renadiva una branca.

Quan la porta havem tustat,
que n'és tancada i barrada,
cap resposta no obtenim,
sols un baf que glaça l'ànima.

A l'altre costat de vall
riu al vent mas de Vallclara;
ja hi anem amb quatre salts,
és també porta barrada.

Vols saber, bon pelegrí,
de la Verge de Vallclara?
No cal que entris a la nau,
que la clau és rovellada.

De l'ermita mira al volt
i en veuries la semblança
des de l'herba més humil
fins al roure de més planta;

la mateixa pau del cel
reflectida al seu front ample;
de cirera la color
que li crema cada galta;

els seus llavis, els clavells
nouflorits al peu del marge,
i els seus ulls, fulgents estels
d'una llum clara i diàfana.

El color del seu vestit
és tirant a flor de malva;
blau turquesa és el mantell
del romer de la solana.

El meu cant d'amor primer
accepteu, Reina estimada;
la bellesa l'ha dictat
que n'irradia Vallclara.

Ermita de Santa Maria de Vallclara, a la parròquia de Sant Andreu de Bancells, al municipi de Vilanova de Sau (Osona)
Foto: Mikipons


Comentaris