.JPG) |
| Sant Ignasi de Loiola Monestir de Montserrat |
I
¿De quina arma secreta vol armar-se
l'embranzida d'Ignasi, que ha pujat,
cavalcant, costa amunt, a Montserrat,
deixant pels arns alguna filagarsa
del seu pobre vestit espellifat?
Ignasi va pujant, de penya en penya,
per les dreceres, pel fressat camí.
Porta bordó i vestit de pelegrí:
una túnica vella d'estamenya
amb què tot just s'acaba de vestir.
A un mendicant donà el vestit de noble:
ell es vestia miserablement
i a Montserrat pujava alegrement
i venia, captant de poble en poble,
amb pas de pelegrí, de penitent.
Del seu bressol, del seu país s'allunya.
Quina aventura món enllà l'ha dut?
Pobles i viles passa, mig perdut,
i, trastejant, arriba a Catalunya:
potser no sap ni com hi ha vingut.
D'aquell noble soldat, qui se'n recorda?
En braves lluites, malferit restà,
i ara, romeu, s'acaba d'abillar
d'un aspre sac cenyit amb una corda,
i enfila els cims, deixant el camí pla.
A poc a poc, anà guanyant l'altura
l'antic soldat, avui nou pelegrí,
i, en arribar ja ran del Monestir,
abandonava la cavalcadura,
nou Cavaller volent esdevenir...
El Cavaller trobà la seva Dama:
a tot arreu se n'endurà el record,
perquè en les lluites esdevingui fort,
i, al fons del cor, en servarà la flama
fins a passar la llinda de la mort.
I la Dama escollida és la Senyora
d'un Castell admirable, al Cel penjat
i a la gleva pairal ben arrelat:
Regina de beutat no moridora,
perquè el Cel la dotà d'eternitat.
 |
| Sant Ignasi de Loiola Fundador de la Companyia de Jesús |
II
És al ranvespre, quan el sol s'agaga,
que l'aspirant a Cavaller se'n va
a l'altar de la Verge, on penjarà,
devotament, un glavi i una daga:
vetlla les armes fins a clarejar.
Ja les estrelles brillen com les puntes
d'unes espases que immortalitzés
llur caiguda en el cel, per sempre més.
Meravellat, Ignasi,, amb les mans juntes,
prega i roman com si s'extasiés.
Pobla la nit de lluminosos parpres
el front del cel i penja els seus velluts
a les columnes d'aquells cims aguts
que un jorn els àngels, sense gran escarpres,
varen polir, divinament traçuts...
A l'horitzó no resten ja resquícies
del dia mort en un superb morir.
L'Oració tocava en el Monestir...
Moments sagrats, hores del tot propícies
a recollir-se, lluny del món roí.
Dirà: Senyor, voldria abandonar-me
a aquesta pau que ve del firmament,
lluny de recança i de remordiment:
divina pau que els esperits desarma
i el cor més dèbil fa tornar valent.
 |
Placa al terra de carrer a Pamplona
que recorda on Ignasi, soldat,
va caure ferit, el 20-V-1521.
Foto: Josep Maria
|
III
Passa el cancell i cap a dins se n'entra;
deixa els estels penjats al firmament;
la llum del temple nous estels encén;
un cop allí, dins l'ànima es concentra:
passa la nit orant devotament.
Un bec de llança és cada flam de ciri,
que pacifica el cor adolorit:
llances de pau, lluny del mundà brogit,
vetlla d'honor, oh, Reina de l'Empiri,
perennement us fan, de dia i nit.
Hi ha una altra flama dintre el Santuari:
Ignasi, ignífer no ho és sols de nom.
El món es gela i ell demana com
refarà el foc que el Crist vingué a calar-hi:
pensa en un foc que ha d'abrandar tothom.
I aquell soldat d'ahir, fill de Loyola,
vetlla les armes amb què s'ha de fer,
d'un novell Rei, estrenu Cavaller.
Si defallís, la Verge ja el consola:
al servei d'Ella prou serà el primer.
Quan l'alba entrà, fet Cavaller, sortia
del Monestir, l'antic soldat, cercant,
per a la lluita que l'està esperant,
els nous soldats, la nova Companyia...
Surt un Soldat, un Cavaller i un Sant!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada