Poema de Joan Benet i Petit, publicat en el seu llibre "El Trobador de la Mare de Déu" volum III. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2012.
.
 |
| Mare de Déu de les Olletes |
I
Camina caminaràs,
hem seguit el pla i la serra,
terra endins i vora el mar,
on la neu tot l'any s'aferra.
Hem viscut amb els pastors,
la ferum de les ramades,
amb el jaç sota el crespó
de les nits asserenades,
en ruïnes resplendents
amoixats d'art amb les gales,
al recer d'antics convents
o bé en viles regalades.
D'ermitatges n'havem vist
al final d'ardides metes
compartint el goig i el risc
per les rutes desuetes.
Al vessant del Puigsacalm,
pel camí de Magdalena,
el vell riu Gurn vorejant
sota els peus com una ofrena,
balconeja a l'airecel
amb els núvols fent manetes
la que aviva el nostre anhel
amb el nom de les Olletes.
Pic i escoda l'han obert
al roquer de la muntanya:
no hi podria res l'alcer
si l'amor no l'acompanya.
Ja ens allarga el Verntallat,
el riu Gurn per companyia,
ric hereu del Puigsacalm
que a l'ermita ens menaria.
Engalanen el mirar
de la plana les follies,
les cançons del Fluvià
amb les bultres de la riba.
Ja la vila del Mallol,
cimejant la coromina,
presideix el bell estol
que el districte conjumina.
Sant Privat espera a dalt
tot cenyit de flors gelades
amb l'esplèndid rieral
d'alberedes i de saules.
A dins del temple famós,
ple de pau asserenada,
lluu l'icon prestigiós,
el joiell de més volada.
Els clavells, com flames d'or,
dels balcons i finestrades,
el cantar de cada font
i el riuet de la veu clara,
matí i tarda, dia i nit,
a cor lloen nostra Mare
per tal que no enyori el crit
del bressol de la muntanya.
II
Mireu-la al damunt del tron,
quin posat de gentilesa,
de finesa i distinció,
la Verge de les Olletes.
Amb cisell de diamant
finament esculturada
en un bloc de marbre blanc,
té dos pams i mig d'alçada.
Té al seu pit el Nin xamós
que amb el braç esquerre aguanta,
i a la dreta, un ram de flors
esclatat al mateix marbre.
"Déu vos guard, Reina d'en Bas,
de la plana la Princesa,
Estel d'or de Sant Privat,
Font d'amor i de bellesa."
El riu Gurn ens don la mà
per mostrar-nos l'ermiteta
on us vàreu refugiar
quan vinguéreu a la terra.
Allà dalt brilla el Sallent
a una altura de cent canes,
de cristall el doll i argent
i maragda les baranes.
I penjada ran l'abim,
com niu d'àligues roqueres,
poc abans d'arribar al cim
la cadolla ens hi espera.
III
La història de l'ermita
és difícil de contar;
el seu fil tot s'embolica
entre brolles medievals.
Amb sa veu el poble esmenta
que un pastor d'aquests topants
la imatge santa inventa
en un rost e Puigsacalm.
Dins d'un clos en forma d'olla
de què el cim és esquitxat,
com si fossin la trullola
del gran cup del pla d'en Bas.
Alguns savis li atorguen
una gran antiguitat,
la besllumen i l'enforquen
al capçal del priorat
prestigiós de Sant Corneli
de Besalú en el comtat
que floria leri-leri
de l'onzè prop del final.
El dolç crit de les Olletes
i sa gran celebritat
la millor ha fet de les pletes
que aixopluga el vell ramat.
A l'altura asserenada
del tronc ferm de Puigsacalm
que avui encara perdura
amb tant d'èxit com abans.
Demaneu quina flor era
dels jardins de Sant Privat,
quina font té l'aigua fresca
per la set poder saciar;
quin Estel els il·lumina
en la fosca del captard
i quin bàlsam els guaria
quan el cor era nafrat.
"És la Verge de les Olles
que del cel va davallar",
us dirien fins les brolles
amb rara unanimitat.
Demaneu a aquell que tresca,
sarró al coll, bastó a la mà,
si del pla Traver davalla
o bé puja al pla d'en Bas,
pelegrí, romeu o pobre,
qui li amoixa el cos lassat?
qui el portal festós li obre,
cor i braços bat a bat?
Sobirana i dolça Mare,
sigueu sempre el nostre empar
i la pluja que ens amara
des del tron de Sant Privat.
 |
| Ermita a la roca de la Mare de Déu de les Olletes, a Sant Privat d'en Bas. Foto extreta del bloc: Montaña con los niños. |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada