Poema de Joan Benet i Petit, publicat en el seu llibre "El Trobador de la Mare de Déu" volum III. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2012.
II
 |
Mare de Déu de la Cisa. Foto: Josep Maria.
|
I
A migdia hi té la mar;
la muntanya, a tramuntana;
Burriac, fidel guerrer,
per llevant serva la tanca.
De pinedes, rics mantells
li cobreixen les espatlles,
i la mar, per posar els peus,
hi estén coixins de randes.
En les terres del mas vell
on la Cisa s'arrecera,
entre mossos i vailets,
s'hi escau una donzella
que té cura d'un bou bla
dissortat, sense parella;
és per ell el jaç més tou,
les moixaines i herba fresca.
Un matí blanc i rosat
un mugit llarg la desvetlla;
la noieta se'n va avall,
feta una ala l'espardenya.
Arribada a prop del bou,
panteixant, la cara encesa,
la sobtava l'esvoranc
d'una bauma llostra i freda,
si no fos una claror
que fa el rostre d'una nena;
amb un salt hi ha davallat,
als seus braços, la contempla.
No té més que un pam i mig,
amb un Nin al braç esquerre,
eixerit com un pinyó,
cada galta, una cirera.
Se la posa al cistellet
revestit d'or de ginesta;
arribada que és al mas,
la Ninoia ja no hi era.
Amb el dolç anar i venir,
quina estrofa més encesa:
la donzella, el bou i el cant
d'una nova fontanella.
Tothom corre cap avall
de l'herbei per l'ampla clenxa;
monòlit d'aram, el bou
té flectida la corbella.
La durien, potser, al mas?
al recer d'alguna església?
Si pertoca a Vilassar,
o és joiell fi del Maresme?
Cap cambril no li fou grat
ni cap vela prou velera,
cap cloquer prou afuat
ni cap volta prou esvelta.
Cara i coll brunyits pel sol,
per la lluna i la serena,
ull blavís que roba el cor
de fadrina marinera.
Vol gaudir de l'aire, llum,
pluja, trons i ventolera;
per peanya, un colomar;
per esplai, nius i pinedes.
Per romeus, els braus fadrins
i les nines d'àuries trenes,
amb la cobla espurnejant
refilant al pla de l'era.
 |
| Petit retaule obrat als "Tallers Santgenís" de Barcelona, als peus del cambril, que reprodueix en alt relleu l'escena miraculosa d'un toro que troba la Mare de Déu de la Cisa. Foto: Josep Maria. |
II
Sols sabem d'aquesta ermita
que, del quatre-cents al tomb,
als arxius de notaria
registrat era el seu nom;
que, passada una centena,
eren tants els seus devots,
que calgué fer una altra ermita
per aixoplugar-los tots;
que li feren grans ofenses
els soldats d'aquell reiot:
murs i altars, una foguera
entre burles i algarot;
que és anyada memorable
mil set-cents noranta-nou,
quan, veí del mas la Cisa,
es descloïa un temple nou.
Els dos Peres, Cingla i Vives,
de Premià, els rectors,
dignes són de recordança
amb Francesc de Morató.
 |
| Ofrena de llànties a la Mare de Déu de la Cisa. Foto: Josep Maria. |
III
De palets, flocs i petxines,
la catifa de colors;
ai, les dolces presentalles
que pels murs serven l'enyor.
Bastiment menut que brandes
com llagut de bo de bo,
amb quin gust et robaria
i et tindria per record,
per record i per estela,
ben segur d'assolir el nord,
que a la Cisa té la brúixola
de la Verge a prop del cor.
En comiat, què us donaria,
Roseret de set colors?
Accepteu aquestes cobles
que ha dictat el vostre amor.
 |
| Santuari de la Mare de Déu de la Cisa, a Premià de Dalt. Foto: Josep Maria. |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada