 |
| Mare de Déu. Església parroquial d'Espinelves. |
És Ella, que ha endolcit la rigidesa antiga, amb cançonetes de bressol.
Adam va néixer gran i no sabé de bres ni de besades.
Jesús naixerà infant i tindrà falda i besos i bressol.
El gris començament del Testament Antic, el desfarà una Mare amb la non-non en boca.
La Mare del meu Senyor!
S'explica tot seguit, la cara llarga dels profetes i aquell dir de la gent, aterrida dels llamps del Sinaí: —Anem-nos-en d'ací. No fos cas que hi moríssim—.
Pobrics, els homes, aleshores, sentien l'orfenesa maternal.
Mes ara tenim Mare!
Ara tenim la Mare!
La Mare del meu Senyor!
I la gent ja no diu: —Anem-nos-en d'ací, que la divina majestat potser ens esclafaria—. Sinó: —Arribem-nos a Betlem i vegem la Paraula que l'Àngel ens ha dit!—
La Mare del meu Senyor!
Mare que ens fou de la natura, Eva ens deixà orfes de gràcia.
Les religions falses no s'han refet de l'orfenesa i han restat rígides i fredes sense conhort al cor.
Només la fe en el Crist que va venir a dir al món el Parenostre, amoroseix les ànimes selectes amb la dolçor inefable d'una Maternitat universal.
.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada