En la definició del Dogma de l'Assumpció de Maria. Poema de Francisca Alcover Morell

Maria Assumpta

Els bellveures d'agost han tornat color d'ambre,
l'alfàbrega espigada escampa un fresc aroma,
ressabis de l'estiu que en son jorn adornaren
la festa mariana  que avui sublima Roma.

Enmig d'un goig intens la cristiandat exulta
amb els repics alegres de totes les campanes:
papal definició del dogma de l'Assumpta
entre un ressò ecumènic d'al·leluies i hossannes!

Ah! No podia ésser que fos d'altra manera:
Maria no podia romandre en el sepulcre.
Ella és Mare de Déu, Ella és la Reina excelsa,
la Verge Immaculada, la intacta tota pulcra!

Son cos fou el teler que va teixir la vesta
de feble carn humana pel Déu de cels i terra,
Son cos fou l'hort tancat, redòs de l'assutzena
que fou Jesús infant. Son cos no fou desferra

del vil pecat d'Adam. Exempta del naufragi
del mar d'aquella culpa; de Déu la Verge Mare,
no havia d'ésser seu el do sense mesura
de trasmudar la fosca per l'alta esfera clara?

Així el poble ho cregué. I així la terra nostra
en ésser batejada amb sal i aigua marina,
féu alçar ran del mar la gran Seu de Mallorca,
per Jaume dedicada a l'Assumpció divina!

La cristiandat commou el dogma de l'Assumpta,
de la més gran església a la capella austera
que enmig dels gels del nord o en un clar de la jungla
s'aixeca sostenguda per l'ànsia missionera.

I avui per tot arreu s'escampa l'alegria
amb els repics joiosos de totes les campanes,
puix Roma defineix la glòria de Maria
entre un ressò ecumènic d'al·leluies i hossannes!

—1 de novembre de 1950—

L'Assumpció de la Mare de Déu, en la casa Pere Company, al carrer Buenos Aires de Barcelona. Foto: JMP