divendres, 16 d’agost de 2013

A la nostra Verge Bruna. Poema a la Mare de Déu de Montserrat

Mare de Déu de Montserrat
Jardí de l'escola Quintanes
De tant que us besaven el Sol i la Lluna,
si blanca abans éreu —molt més que la neu
i el lliri puríssim—, us vau tornar bruna,
oh Mare de Déu.

Per què romaníeu a sol i a serena,
de nits i de dies, l'hivern i l'estiu,
en eixa Muntanya que Déu us ofrena
per fer-vos-hi el niu?

¿No us esfereïa la ronca tempesta
quan trontollar feia la serra gegant?
¿Dels llamps indomables la parla feresta
no us fa gens d'espant?

Un jorn felicíssim l'amor us guiava
a aquestes altures que toquen al cel.
Sou mare, i us feia l'amor ésser esclava
d'un Poble fidel.

D'amor per donar-li més fina penyora,
per més emparar-lo, voleu de bon grat,
de tant que éreu mare, tornar-vos pastora
que vetlla el ramat.

Ramat incomptable de pobles i viles
estesos a l'ombra del vostre retir.
Vers tots, ansiosa, gireu pupil·les,
miralls de l'Empir.

Repòs no trobàveu en vostra comesa,
per més que creixien els dies i els anys,
i prova ens deixava la vostra brunesa
dels vostres afanys.

La vostra brunesa més bella us fa encara
als ulls suplicaires de tots vostres fills.
En Vós ells contemplen tendrívola Mare
que els treu dels perills.

Feixuga de segles la pàtria història,
si en té de misteris de goig i dolor!
Cantar qui sabria sos càntics de glòria,
sos planys de tristor?

I en hores de joia i en hores de pena,
a aquest Poble nostre que us va adoptar
jamai no deixàreu, oh Verge Morena,
de dar-li la mà.

Un dia, ses fúries a dolls vomitava
damunt Catalunya, foll d'odi, l'infern;
sacrílega pira de temples alçava,
en guerra a l'Etern.

El foc diabòlic a créixer s'afanya,
apar que li sigui l'espai ja petit;
mes per a fer presa de vostra Muntanya
no té prou delit.

Si els monjos fugien —l'Infern els allunya—,
i amb ells us deixaven també els escolans,
vers vostra Muntanya, de tot Catalunya
s'alçaven les mans.

Que els fills us sabien, per bé que amagada,
per ells sempre en vetlla, sens plànyer l'esforç;
si no us descobria dels ulls la mirada,
ja us veien els cors.

L'Infern en derrota, passà la tempesta,
al cel ja floria l'arc iris de pau;
obrint-vos les portes, vestia's de festa
el vostre palau.

Els monjos ja tornen a dir-vos lloances
i amb ells us festeja l'estol d'escolans;
romeus us visiten, cercant benaurances
que us vessen les mans.

De nou, des del soli sagrat de Regina,
rebeu l'homenatge del Poble fidel;
és tot Catalunya que a Vós s'encamina,
oh cèlic Estel!

Oh Pàtria meva, ben lluny la temença,
si mai cap malastre ton viure combat!
¿Mancar-te podria segura defensa
tenint Montserrat?

Poema del P. Jaume Garcia i Estragués, 1946.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada