—Poema de Joan Benet i Petit (1890-1968), publicat en el seu llibre "El trobador de la Mare de Déu" volum II. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 2008.—
 |
| Mare de Déu de Pedralbes |
I
Dues Reines s'han trobat
una tarda asserenada
a la banda de Migjorn
prop del mas de Pedres Albes.
Totes dues fan camí
amb lleugera i fina passa,
un festívol revoltí
de vassalls les acompanyen.
L'una té el tron dalt del cel
i per patges, els Arcàngels;
l'altra el té al palau reial
al costat del rei En Jaume.
L'una és espurnall de llum,
fornal viu que el món abranda;
amb guspires d'amor pur
l'altra amoixa el seu reialme.
De Maria duu el nom
la del cel just davallada;
Elisenda és per a tots
la flor dolça de Montcada.
Rics presents s'han ofrenat
bogalment les nobles Dames;
amb amor seleccionats
d'arquimeses curullades.
—Diguis, què et seria grat,
Elisenda de Montcada?;
vols bellesa, claredat
i joiells de molta vàlua?
Vols de Jaume el teu espòs
que pel món voli la fama
i fulgent facin i etern
el seu nom els almogàvers?—
—Altres dons voldria jo,
celestial, Reina preclara,
que ennoblissin el meu cor,
que embellissin la meva ànima.—
Prou Maria l'entengué
i endevina el que demana,
que fa d'ella un ric jardí
de les flors més primorades.
Si la feu de cor clement,
generosa, agraciada,
amorosa com un bes
i humil com una malva,
Bernat Metge ho posa en clar
quan en feia la semblança,
i els pobrets que ella acollí
fefaent en són fermança.
Quan el torn fou arribat
de parlar Dona Elisenda:
—Oh Maria, us fóra bo
un palau dins de ma hisenda?—
Si aquest fos el vostre anhel,
el faríem de volada:
les muntanyes per dosser,
la ciutat a la peanya,
la mar blava més enllà
de serrells sempre rullada,
us seria el trobador
entonant cants de lloança.
II
De les Reines al comiat,
en la tarda asserenada,
una imatge va restar
més fulgent que un retall d'alba.
L'una vola cap al cel
entremig de les estrelles,
l'altra torna al seu palau,
trepitjant llirs i roselles.
La revolten els pobrets
que com mare la veneren:
allí hi ha el vell desvalgut
carregat d'anys i tristesa,
aquell orb i el noi menut
que colpia l'orfenesa.
La dolença es torna en goig
amb la flaire de la Reina.
Un dolç salm d'agraïment
com encens al cel s'eleva
que aureola de brillants
el front blanc de Na Elisenda.
III
Quin any fou per Barcelona
el mil tres-cents vint-i-sis
que sembrava al puig de l'Ossa
la llavor d'un paradís.
Un gran temple per Maria
i, al costat, un monestir
amb sentors de Santa Clara
i de Sant Francesc d'Assís.
Al palau del rei En Jaume
tot va en doina ençà d'ahir:
arquitectes de volada,
artesans de cisell fi,
els orfebres més famosos,
ben llossats gúbia i burí,
els pintors de més requesta,
brodadores, d'or el bri.
Ja és el temple meravella
que els meus mots no saben dir;
ric present de Na Elisenda
que a Maria va oferir.
Al sentit renaixentista
que d'Itàlia vingué ací,
vinculava un humanisme
ple d'un aire caputxí,
de serena transparència
que dona ales a l'esperit,
Santa Clara el llavorava
i el nostre art feia més ric.
El portal que obre la glòria,
certament, jo no l'he vist,
mes diria que n'es còpia
el que resplendeix ací:
columnetes a gavelles,
canalons, de sis en sis;
els florons que les enjoien
un verger en fan exquisit;
una llum serena i dolça
matisada per les vint
finestrades ennoblides
per vitralls de tots els tints,
amb les barres dels Montcades,
amb guspires com robins,
el roser de la façana,
un altre arc de Sant Martí
i el somrís de Santa Clara
que ho amara tot d'encís,
fan del temple una harmonia
com enlloc no s'hagi vist.
Quan l'església fou llesta
i acabat el monestir,
tretze monges hi vingueren
d'altre niu barceloní
que, penjat a la Ribera,
ja tenia nom i crit;
del jardí de les Clarisses,
un esqueix ple de delit.
Elles foren jardineres
de Maria en el jardí
i entonarem les lloances
arborades dia i nit.
Quina vida més serena,
quin recer més ablanit,
llavors que per Catalunya
l'estil gòtic reeixí.
A la catedral floria
del mont Tàber al bell cim,
a Valldonzella i Santa Àgueda
els famosos monestirs;
Santes Creus pren revolada
sota el cel tarragoní,
la del Mar, Santa Maria
i la flor gentil del Pi.
Va florir la nostra prosa
en les cròniques i el dir
i del mar les lleis dictava
amb el Consolat Marí.
Quan finia el rei En Jaume,
de recordança feliç,
ingressava Na Elisenda
d'abadessa al monestir.
Refulgia amb nova flama
de la Verge el peristil
i les pedres reverdien
com rialla de l'abril.
Els retaules hi esclataven,
altres camps brodats de llirs;
Ferrer Bassa que els brodava,
del tres-cents el més ardit.
Espurnall de cent guspires,
mausoleu alabastrí,
les despulles de la Reina
hi reposen a l'ombrí,
sots l'esguard de la Madona
sempre dolç i amorosit.
Les que en vida tant s'amaren
la història ha unit.
IV
Del monestir de Pedralbes,
que no s'esborri el camí,
i en ell trobi Barcelona
l'estrella del seu destí.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada