—Poema de Joan Benet i Petit (1890-1968), publicat en el seu llibre "El trobador de la Mare de Déu" volum II. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 2008.—
I
Per fer un niu amorosívol
a les ribes d'El Gaià,
on l'Ocella de la Glòria
a pleret pogués niuar,
de Rauric i Figuerola,
de Pontils i Sant Gallard,
enviaven a faldades
dels estels els espurnalls;
de Querol, blondes i llaços,
al Congost, d'argent brodats
i del Pont de l'Armentera,
el renom dels temps romans.
Santes Creus hi abocava
el ric corn d'art medieval
i d'història escrita en pedra,
els capítols radiants,
amb la veu enfervorida
dels de Llúria i Pere el Gran,
el ressò de les centúries
i el fresseig dels hàbits blancs.
El Gaià amb tan rica càrrega
no podia tirar avant
i a l'envista del cenobi
es detura a reposar.
Un meandre conjumina
repenjat en el rocam
amb airoses albaredes
que li fan el llit més bla,
i les aigües adormides
no fan més que sospirar
pel niuet que ja voldrien
a les branques gronxolar.
Aigües múrcies encisades,
comenceu's a desvetllar
que un neguit esvolatega
en la hisenda d'El Gaià.
Boguen totes les campanes
de la immensa catedral
en cent torres alduferes
de l'Alt Camp i de Queralt.
Montagut amb veu solemne,
Sant Miquel, d'un to triomfal
i Montmell i Brufaganya,
amb Montferri i la del Pany,
diuen coses d'alegria
amb joiós i ardit batall,
com quan venten a les dotze
dia abans de festa anyal.
En la brolla fresca i tendra
el bou alça al cel el cap,
el vailet, la panxa a l'herba
i la testa entre les mans;
són més gràcils les donzelles,
els fadrins, són més galants,
les matrones, més faentes
els varons, van més tibants.
Rossinyols d'aquestes ribes
a volades van fent cap;
suaument branden els àlbers
musiquejen els canyars.
Si ha de ser per aclofar-se
l'ocella celestial,
Mossèn Romà, feu que honori
i ennobleixi aquests verals.
Atanseu palles daurades
i brinets de fi fenàs,
fulles seques d'herba bona
i peluix de l'alberar,
borrissol de l'amor tendre,
amb lluernes per fanals,
coixins de molses rullades
i amples fulles per ventalls.
II
Au, que ja arriba
l'abril gentil;
amb l'au que frisa
per venir al niu.
Els uns, les toves,
altres la calç;
brunzin les joves,
fora jornals.
Cantin la càrrega,
bolquet i bast,
brilli a la farga
l'aram forjat.
Brodin casulles
i pal·lis d'or,
d'argent l'agulla
amb fils del cor.
Aidin la feina
els braus ocells,
llosant cada eina
amb cants novells.
El santuari
toca a la fi
com reliquiari
d'amor diví.
III
Serven les teules
dos arcs torals
on es repengen
plafons rombals
de color fina
d'or esblaimat,
bella joguina
d'un cel badat.
Cairats de rosa
hi ha al paviment,
fusta flairosa,
altar i seient.
Llosa robusta
forma l'altar,
faisó venusta
que fa encantar,
i en el retaule
obert al mur,
sobri s'enlaira
el tron d'atzur.
IV
Esvelta talla
gala de l'art,
fresca rialla
del mes de maig:
cara formosa
posat amic,
bellor de rosa,
cabell partit
que li ombreja
el front escarit.
Joia Divina,
tresor sens fi,
té la joguina
d'un Nin Diví,
amb la carona
i el tarannà
que l'aire dóna
d'ací al Gaià,
on és desclosa
la Flor odorant,
l'amada Esposa
de l'Esperit Sant.
Estrella clara
del cel serè
que el cor amara
de plaer ver.
La bella Verge
Mare de Déu,
tendra Poncella,
borrall de neu,
avui estrena
el ric cambril
tarda serena
del mes d'abril.
Li eren patges
i cortesans
nobles llinatges
i terrassans.
De Tarragona
ve el bo i millor;
venint, apoma
galanes flors.
Amb aire noble
brunz la sardana
que junta el poble
davant la Dama
que en oir els aires
de germanor,
vers els dansaires
se n'hi va el cor..
S'alcen les torres
dels xics de Valls
totes flairoses
d'agre terral.
V
Vós Verge ardida,
ens dareu pau;
fareu la vida
plena i suau,
i la fillada
que té la llar
a la vallada
del pros Gaià,
en cada casa
tindrà un altar,
d'amor la brasa
per llumenar.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada