—Poema de Joan Benet i Petit, publicat en el seu llibre pòstum "El trobador de la Mare de Déu" volum III. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 2012.—
 |
| Mare de Déu de Palau-solità, es celebra el 8 de setembre. |
En la plana riallera
on és sempre primavera
per la joia d'un cel clar,
hem trobat un santuari
de bellesa, reliquiari.
Hi canten cançons de festa
la riera més xalesta
i el torrent de Sentmenat.
Ells li trenen nit i dia
de Palau, la melodia.
Té el castell a la barana,
a l'obac i a la solana,
mansions senyorials;
entre l'un i l'altre entesos
hi trafiquen els pagesos.
De concentracions humanes
d'ençà d'èpoques llunyanes
ha estat mòbil i agaliu;
ho indiquen les troballes
de menhirs i romanalles.
Les llegendes més florides
engalanen plans i ribes
de les més xamoses flors;
escoltant amb fina orella
una troca es descabdella.
Quan la fe de Crist floria
i triomfanta s'expandia
per les quatre parts del món,
també ací treia brotada
i n'omplia la contrada
la devoció a Maria
qua al país hi escauria
plenament, anell al dit;
car essent font de bellesa
volaria amb ala estesa.
Jo diria sens temença
d'inferir greuge ni ofensa
a la bona veritat
que els déus pagans quan fugiren
esperitats rebotarien
empesos per la llum viva
que de rostre i cor eixia
de la humil Mare de Déu;
de l'Empir dolça Princesa,
Flor sublim d'amor encesa.
Rosa vera, Rosa vera,
quan floríreu encisera
als jardins d'aquest Palau?
Si l'oblit tapa la història,
esquinceu del vel la boira.
Fa mil anys que la Madona,
des d'aquesta humil casona
del Vallès, guaita al balcó,
i el torrent i la riera
la cançó fan fanalera.
L'esglesiola consagrava
amb la mitra i crossa alçada
gloriós sant Oleguer,
arquebisbe a Tarragona
i a la Seu de Barcelona.
Tan bell punt fou esclatada
la Poncella Immaculada
de Palau en el verger,
que, enllanet, cap a migdia,
grifonava amb alegria
un cenobi de templaris
que, amb coltells i breviaris,
i hàbits blancs folrats d'acer,
la mainada sarraïna
esbandiren com rubina.
No tingué mai cap pubilla
del Vallès, ni noble filla,
tan mestrívols trobadors;
ni aquests tan alta Dama
que encengués d'amor tal flama.
Puix del temple la comanda
establerta en eixa banda
de Palau a l'enviró,
fins damunt de Barcelona
son poder estén i afona.
D'art romànic és la planta
d'una sola nau ben ampla,
amb capella lateral;
com d'albada fina alosa
del roser és la més formosa.
Deixa l'ànima suspesa
per l'esplèndida bellesa
el retaule de l'altar,
que la imatge bressolava
com l'oreig de matinada.
Obra d'art bella i ufana
a la moda valenciana
acabada en el setzè,
si a l'altar major hi manca,
del Roser és ara a la branca.
El retaule i la imatge,
empesos pel brau oratge
d'aquell llostre trenta-sis,
van volar pel sud de França
de Palau plens d'enyorança.
El retaule bé tornava,
mes la imatge s'extraviava
en el llarg pelegrinar,
i ningú dir no podria
ara on rau Santa Maria.
Grans reformes ha sofertes
d'ençà que amb ales obertes
la nau voga pel Vallès:
on té ara la portada,
abans l'absis es badava.
Amb amor i seny alhora
hi ha qui el temple revalora
retornant-li l'esplendor;
ho ordena bé i acobla
fent lluir la pedra noble.
Mentrestant, la fontanella,
flors i ocells, cançó novella
canten ara com abans.
El barri de la Sagrera
els cants dicta riallera.
I en una o altra imatge
riu la Verge al seu estatge
reblanint terra i esperits
mentre els goigs omplen els àmbits
de música i versos càndids.
Dolça Reina vallesana,
curulleu-ne la vessana
dels que brollen del meu cor;
si els mancava la volada,
els aflami la ventada de l'amor.
 | ||||
Majòlica amb la Mare de Déu de Palau-solità.
|
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada