—Poema de Joan Benet i Petit, publicat en el seu llibre pòstum "El trobador de la Mare de Déu" volum III. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 2012.—
 |
| Mare de Déu dels Desemparats |
I
Dir el nom d'Olot és com dir pàtria,
com dir amor, bellesa i cant,
aspirar a doll pures essències,
d'un paradís llucar els topants.
Olot, ciutat d'antologia
en l'ample aplec de les ciutats
que honren el món i fan de l'home
que hi viu un ser privilegiat.
No hi ha cap gala de Natura
que el bell destí li hagués negat,
tampoc no hi ha cap gala humana
que no hi florís amb tot esclat.
On trobareu les rutes dolces
que de muntanya van al pla,
pics i cimals, gorgs i rieres,
palaus d'ocells, d'ombres i pau?
On trobareu la font Moixina,
la de Sant Roc de trenta raigs,
la de les Deus i altres seixanta
filant estrofes sens parar?
On trobaríeu els Vayredes,
on els Bolòs, on els Claràs
que dignifiquen la nissaga
amb les guspires del seu art?
I les ermites de Maria,
de tres en tres pel terme espars,
la vall senyora del Ridaura
i les arbredes del Fluvià?
Terres d'Olot, nobles i belles,
rebeu avui l'ardit joglar;
aideu-lo a fer la clau de volta
per la seva obra coronar.
II
Cap a Olot me n'aniré,
que és ciutat de gran requesta;
les muntanyes del voltant
fan sardana, feina i festa.
La fresqueta del matí
m'amoixava i m'empenyia;
a l'entrant de la ciutat
un aplec treia florida.
Allí al peu del camí Ral
que de Vic tibat venia,
aclofada d'afalacs
hi ha una ermita presumida.
El que fou camí de pas
s'ha tornat sendera viva,
vorejada de timons,
de romers i sajolida.
Els romeus que hi hem llucat
eren flor de gallardia:
Magdalena, Puigsacalm,
l'Olivet de posa mística,
de Finestres serra brau,
la Cabrera vincladissa,
la del Corb que és al davant
i Montsacopa veïna.
Entremig d'aquests romeus,
copa i capa amb esclavina,
les minyones de servei
en seran les heroïnes.
Hi han vingut els terrassans,
els pardals i les falcies,
les sèquies i els desmais
i les colles infantines
que han teixit un vel espès
que l'aplec recobriria
d'una boira de sentors
que els sentits embadalia.
III
Hi havia un capità,
per quin fat vindria a Olot?
que una espina malastruga
arrapada duia al cor.
Qui l'espina li trauria
lluny de casa i de l'amor,
a València volaria,
el bressol del seu enyor.
Una Verge hi trobaria
prepotent i de gran nom;
els absents amorosia
sota els plecs dels seus penons.
Va tornar ple d'energia
el capità valerós
i una ermita ren volada
com un gràcil gafarró.
Dels desemparats té el títol
que li escau de debò,
com la que rau i rumbeja
allà al país de les flors.
És ermita ben humil,
però gràcil i escaiguda;
si no lluu gales de l'art,
té per llànties sol i lluna.
Són de pedra les parets
que amb el temps s'han tornat brunes;
de les flors de l'esperit
assoleix notable altura.
Per les noies de servei
ultrapassa la mesura;
la somien a la nit
i al de dia cadascuna
en record d'aquell perill
que el flamell de la luxúria,
malastruc i agosarat,
volgué emmetzinar el cor d'una.
La Verge la va salvar
segons el poble assegura
i es conserva com un glop
de neu casta, blanca i pura.
Com senyora l'han hissat
i d'ençà d'allò fulgura
al bell centre del cambril
i en els pits sota la brusa.
IV
Les noietes de servei
no han estat desagraïdes
i han omplert de cants i flors
el retaule i les engires.
En les festes i altres cops
que el treball les deixa lliures
van fressant els caminals
que a l'ermita es dirigien
amb les toies a les mans,
en el dir la xamosia,
la gaubança en cada cor
i en els llavis el somriure.
Quan el jorn és arribat
de l'aplec, tot es revifa:
tapa el sol la multitud
amb penons, cants i musiques.
La placeta del davant
tota brunz amb la follia
dels xiquets que absorbeix
amb l'esguard firaire i fira.
Quan l'ofici s'ha acabat
i la gent surt de l'ermita,
un xàfec de flors vivents
pels camins pica i repica.
Feu que no es colltorcin mai,
oh dolça Estrella olotina
i siguin la tanca d'or
d'aquest llibre que ara fina.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada