—Poema de Joan Benet i Petit, publicat en el seu llibre pòstum "El trobador de la Mare de Déu" volum III. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 2012.—
 |
| Mare de Déu de la Salut de Viladordis. Foto: Josep Maria. |
I
Una coma estarrufada
enlairada com trofeu
al bell pla de Viladordis
enardeix la nostra veu.
Si en el temps de la vellúria
enlairava un temple als déus,
en venir la llum divina
que irradia la creu
triomfaria a tot esgambi
l'excel·lent Mare de Déu
que en jardins transformaria
els ermots, aigualls i freus.
Una ermita hi treu brotada
com un niu d'ocella lleu.
En venir la moreria,
dolça Ocella, adéu, adéu.
Quan la plaga passaria,
allà als segles nou o deu,
bella planta rediviva
tornarà a embellir el conreu.
Petitona degué ésser
i formada amb xics carreus,
segons mostra amb la rotonda
l'absidiola del rampeu.
El fossar s'estenallava
al davant, com ca fidel,
cercant l'ombra regalada,
primerenc tastet de cel.
Ara, ple de melangia,
lliris blaus i xuclamel,
rau a vora de l'ermita
de savines sota el vel.
El renom de Viladordis
estenia arreu, arreu,
el pidol amb la caixeta
de la imatge i els trofeus:
el gambeto de petxines,
esclavina amb roja creu,
el bordó amb la carbasseta
i el gosset per cirineu.
Els jurats d'allí a Manresa,
de perruca i llarg manteu,
amanyaguen Viladordis,
la Pubilla del seu feu.
Ara hi fan una cisterna,
un retaule amb cent relleus,
el casal de l'ermitana,
un cambril d'escala lleu.
Ells, en paga, quan la pesta
amenaça amb perill greu,
al costat de la Madona
amoixats els trobareu
en una cambra reblerta,
blanca i pura com la neu,
de l'amor que foragita
els perills de vora seu.
II
Pel camí de Viladordis
van passant a flocs a flocs,
entre històries i llegendes,
cent motius que estima el cor.
De vegades, les imatges,
restaurades de bell nou,
que, cent anys arraconades,
es deleixen d'alçar el vol;
que el país ple d'enyorança
els tornava a obrir el seu cor
com del mil vuit-cents noranta
gronxa els aires el ressò.
El convent de Sant Ignasi
ordenà la processó
per tornar a Viladordis
l'estimat i ric tresor.
Quan al pla del Gravat era,
esclatant al bat del sol,
arribava de l'ermita
rumbejant un altre estol
que el rector de Vilomara
presidia amb cants i goigs
mentre el Llobregat, dels arbres,
oferia l'ombra a dolls
i una estora movedissa
teixia amb les fulles d'or
que el novembre convertia
en un maig esplendorós.
Dels jardins de Galilea
arribava la sentor;
de l'Estrella més xalesta,
la divina resplendor.
Quan la imatge entre centúries
triomfadora puja el rost,
els vinyars a la solana
s'han cobert de mantells roigs.
Els xiprers del cementiri
desvetllaren els seus morts,
que les restes redreçaren
per a veure'n la finor.
III
Un pastor de can Marcetes,
amb auxili del ramat,
uns senyals meravellosos
dintre l'ordi va observar.
Avisat l'amo Marcetes,
de seguida se n'hi va:
quan ha dat dos cops de tràmec,
una llum tot ho ha arborat;
als tres cops, una cofurna,
i una imatge mostra el quart,
una imatge de Maria
amb el Fill damunt del braç.
La troballa coneguda
pel rector i el veïnat,
amb gran pompa i rica gala
va ocupar el mig de l'altar.
Fa mil anys que balandreja
en la història el bell relat;
de clavells i roses veres
Viladordis l'ha adornat.
Sant Ignasi els ajudava
de virtuts amb el bell ram
quan pujava de Manresa
dia vint-i-cinc de març.
Si l'espasa havia oferta
a l'altar de Montserrat,
el vestit bescanviaria
amb un pobre en davallar.
Altra espasa abelliria,
altra espasa i nous combats
per als quals a Viladordis
l'ardiment puja a cercar.
Un esguard ens bastaria
de la Verge en el comiat,
quan el sol cerca refugi
per les sardes de Calaf.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada