dissabte, 7 de març de 2015

Poema a la Mare de Déu de Canòlic, de Sant Julià de Lòria (Andorra)

LA MARE DE DÉU DE CANÒLIC. PATRONA DE LAUREDIA - SANT JULIÀ DE LÒRIA (PRINCIPAT D'ANDORRA)

Mare de Déu de Canòlich
Aquell trocet de muntanya
sembrat amb volves de neu,
on la Verge hi és guardada,
és una escletxa del cel.
Li canto aquesta balada,
que us dono, santjulianencs,
i us recordo que Canòlic
és l'estel del vostre Orient;
és una cala bellíssima,
una fita, i un rodeig,
una sublim escalada,
que us envegen els estels.

La capelleta enlairada
i acaronada pels vents,
és un estoig que rutila
cada cop que algú la veu;
el trepig dels vostres passos
ja li sembla un dolç festeig.
Canòlic és vostra història,
i cada pedra un rastell
de gràcies de la Senyora,
que ja compteu a milers.
Des de Sant Julià a Canòlic,
des de Canòlic al cel.

La vostra ermita és un símbol
d'una grandesa immortal,
puix les glòries van nuant-se
amb llaçades eternals.
És infrangible una raça,
que sap guardar el seu passat:
aquelles glòries pastades
amb les suors dels més grans.
La tradició és molt fecunda,
irresistible, inerrant.
Només s'ensorren els pobles,
que trenquen amb el passat.

No és inhòspita una terra,
que del seu no dóna un pam,
però acull als qui hi arriben
amb abraçades molt grans.
Santjulianencs, les muntanyes
que us envolten, arribant
fins al cim de la carena
us recorden, tot guardant
l'ermiteta de Canòlic,
que una raça és immortal,
si guarda les seves glòries,
més que sos rius i ses valls.

Són quinze cinquantenaris,
com una estelada immensa,
que il·lumina vostra història,
i travessa ja tants segles.
És una deu que us hi brolla
des del cor d'aquella Verge,
és una herència sagrada,
és un fortí, i és trinxera;
té pàtina d'heroismes
la grogor d'aquelles serres,
i els espadats que ho envolten
són una forja d'atletes.

Si el passat, potser, és boirós
i molts records ja negregen,
la claror d'eixa muntanya
és tan brillosa com sempre.
De pares a fills sabeu
que Canòlic és parterre
on floreix tota virtut,
el seny, la fe i la bonesa;
que és celobert, d'on s'albira
la glòria, i que és passera
per travessar els viaranys
tan perdedors de la terra.

El rocam d'aquells congosts
s'ha estremit molts vegades:
són de sempre les conteses,
i és dels homes les baralles;
els penyalars d'aquests monts
cada vegada s'eixamplen
per acollir els perseguits,
per emparar els qui s'amaguen;
és un misteri d'angoixa
cada clap de la muntanya,
perquè Andorra serà sempre
pels qui fugen una balma.

Però de sempre aquests verals,
anfractuosos i aspres,
que de nit semblen paranys,
i són braços d'una mare,
us duran sempre a bon port,
que és a dalt de la muntanya,
a l'ermita de Canòlic,
que del cel és un reialme;
tots els caminals hi menen,
per tot trobareu petjades;
delejant n'és l'ascensió,
n'és joiosa l'arribada.

Déu vos salve, dolça Verge,
que des d'aquesta miranda,
afitoreu vostres terres,
d'on per tot arreu us guaiten.
Déu vos salve, que a Canòlic,
des d'aquest bell ermitatge,
sou l'avantport de la glòria,
un ampit d'aquell reialme.
Déu vos salve, oh Maria,
que ens porteu una ambaixada
de fe i amor, que ens sadollen
de la més pura esperança.

Déu vos salve, la que l'àngel
amb delit us saludava,
aquell delit que a nosaltres
a estimar-vos encoratja.
Déu vos salve, en aquell cim,
a on van pujar nostres pares,
Déu vos salve, amb nostres fills,
que han d'heretar nostres cases.
Déu vos salve, us cantarem
dringant sempre amb les campanes,
enllaçant els nostres cors
en les vostres mans sagrades.

I tot pujant cantarem,
celebrant cinquantenaris,
des de Sant Julià a Canòlic,
que és la més bella muntanya,
i des de Canòlic al cel,
la joia més esperada.

— Manuel Esqué Montseny, C.M.F. —

Santuari de la Mare de Déu de Canòlich a Sant Julià de Lòria

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada