—Poema de Joan Benet i Petit (1890-1968), publicat en el seu llibre "El trobador de la Mare de Déu" volum II. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 2008.—
Mare de Déu del Bon Viatge de Sant Joan Despí al Camí dels Degotalls de Montserrat. Foto: Josep Maria. |
I
Quan jo n'era petitet,
aiguamoixos em gamaven
i la gent austerament
per la Plana pellucaven.
A la Reina celestial
m'era grat de donar estada;
de les hortes amb fruits d'or
curullàva-li la falda.
Les cançons del Llobregat,
els refils de l'ocellada,
els encesos horitzons
pel cantó de la mar blava
i un mural encimbellat
per ponent i tramuntana,
d'altes torres i merlets
li oferien les muntanyes.
Els prats verds, vestits de fai,
les salzedes arracades
i del poble a cada cor
hi floria un bell retaule.
Ara que em so fet grandet
i llueixo millors gales,
per la Verge del cor dolç
tinc les portes estringades.
La que en fou casa i escó,
amb el nom de Bon Viatge,
de la Rosa celestial
en serva encara la flaire.
Era casa rumbejant
d'espaiosa i bona planta
dels antics quatre camins
ocupava el pic de l'angle.
A la porta li ve just
de deixar lliure l'entrada;
amb el ròssec del seu bes
Llobregat la paredava.
Aquell temple patinat
pel dit fred de les anyades,
mostra el rostre avergonyit
tot gravat de bonys i nafres.
La imatge que en volà,
de bell nou havem trobada
en un mur nu i esporret
amb posat d'ofesa Dama.
Qui recorda el darrer aplec?
qui els neguits del cor li esplaia?
qui sospira el seu amor?
qui li canta les albades?
Tant se val si arriba el maig
carregat de flors i branques,
com si arriba la tardor
de les tardes rosa i blanques.
Per la Reina de l'amor
no hi ha esplets a les vessanes,
no hi ha flaires als jardins
ni a la mar veles galanes.
Mes, avui, a vint de març,
hi ha fet cap un gai vistaire;
va vestit de llum a flocs
i d'amor embauma l'aire.
En veient el casal buit
sense mesa ni retaule,
desguarnit el parament
i absent la santa imatge,
amb un buf de l'ample pit
els seus patges desvetllava
i un aplec d'ales brunzents
Sant Joan Despí abrandava:
II
Arrenglerades
van al davant
canyes isades
de flocs a rams.
Bàvols d'ivori
ran del camí
són un empori
per oferir.
Branques dels sàlzers
del tronc hirsut,
serellets d'àlber,
codonyer pur,
Roja pomera,
flor de l'amor,
ardent foguera
que roba el cor.
Cada perera,
vestit de neu,
porta bandera
prop de l'hereu.
Presseguer gràcil
borrim d'argent;
pom d'or, guspira
del sol batent.
Les volianes
dels pesolers
catifes blanes
fan pels senders.
De lluny arriba
riu Llobregat
de gerda riba
i acabalat.
Sobre el seguici
canten d'amor
amb brau desfici
nous trobadors:
La garsa fa la gralla,
pu-put, el contrapunt,
la xinximpera calla
per escoltar el verdum.
La xica mallerenga,
pinsans i passerells,
a l'ombra de la renga...
qui cantarà com ells?
Les serralades
d'aquest contorn
van arborades
des de bon jorn,
de Sant Antoni
a Sant Ramon.
Com l'aplec d'aquesta anyada
no hi seria mai per mai,
ni s'havia oït fins ara
tan solemne virolai.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada