Cançó de Maig a la Mare de Déu

CANÇÓ DE MAIG, de mossèn Miquel Costa i Llobera.
Escrit a Pollença entre el 14 de maig i el 27 de juliol de 1901. 

Mare de Déu del Claustre de Poblet. Foto: Àngela Llop.

Cantau, oh cors! Somriu la Primavera,

i amb son encís de germinal virtut

fa rebrollar les fonts de joventut

pel món ja vell, com en sa edat primera.

Sembla que tot, en un suprem esforç,

tornar al temps del Paradís voldria;

i el preludi ne canta amb l'harmonia

d'aigües, celísties, aucellada i flors.

Sembla que tot l'aspiració pregona

a una bellesa intacta, virginal,

com a l'amor més tendra i maternal,

dins aqueix himne que ara el Maig entona.

I bé t'aclama sense mot precís

l'himne suau que la natura eleva,

oh reina dolça de les flors, oh Eva,

lliri suprem i cor del Paradís!

Mes ai! si el cor humà, com la natura,

demana una Eva —puritat i amor—

també la vol que sàpia de dolor,

que amb plor suau li calmi l'amargura.

I veu's aquí dins la claror de Déu

la Verge mare, l'única perfecta,

suprema creació d'un Déu poeta,

qui, fent-se home, volgué esser fill seu.

Vestint de sol, d'estrelles coronada

i amb la lluna a sos peus, fulgura en pau,

com a la mare del ver Déu escau

triomfadora, sublim, immaculada.

Però sos ulls inclina compassius,

màrtir un temps de llàgrimes ungida,

que en sacrifici, de dolor transida,

se féu tots els humans fills adoptius.

Mare de Déu és tota santa i pura,

Mare nostra sofrí, i tota és perdó:

tal respon a la humana aspiració

la que excedeix tota real criatura.

Ella, primera en el consell etern,

conjunta està amb la Trinitat divina,

i a sa triple corona tot s'inclina,

cels, mons, abismes i el mateix infern.

Flor de la terra i de la sang humana,

domina els cors de cèlics esperits,

que tots la canten, i a son nom rendits

la proclamen per Reina sobirana.

De l'univers portant-li nous tributs,

arreu li fan de missatgers els Àngels;

li formen cort esplèndida els Arcàngels;

la perfumen extàtiques Virtuts.

Dominacions per patges li assisteixen;

i unint-se Principats i Potestats,

armes de llum i ceptres mai trencats

allà a sos peus eternament rendeixen.

Son pensament esglaia els Querubins,

Trones remunten sa triomfal cadira,

i de la flama que son cor respira

reben ardor més pura els Serafins.

Per Reina de cascun tots proclamen

els ordres dels humans glorificats:

Patriarques i Profetes inspirats

amb l'estre bíblic d'Israel l'aclamen;

i els Apòstols de Crist reveladors

Mestra l'exalcen, i per tot l'empiri

li fan ofrena de la palma o el lliri

Màrtirs, Verges, Ascetes, Confessors...

Ella també en la vall de l'enyorança

regna en les flames d'expiador turment:

son nom hi calma el sospirar pacient

fent-hi surar l'arc iris de sa aliança.

Oh! i en la terra de viadors mortals

res com ta imatge nos atreu, Maria,

estel d'amor que a l'auba i l'agonia

nos umpl amb rou de cel els llagrimals.

Estrella ets tu de l'auba anunciadora

del Sol de la justícia, que és ton Fill,

i ton afecte sobre el cor senzill

de l'amor de Jesús és ja l'aurora.

L'angèlic riure de l'infant és teu,

teu és el plor d'amarga penitència.

Tu dónes l'últim raig a la consciència

del qui en tenebres va fugint de Déu.

Per tu el desesperat veu l'esperança,

oh refugi segur de pecadors!

i tot l'estol dels humanals dolors,

oh conhort d'afligits!, per tu s'amansa.

A tu del vell, la viuda i l'orfenet,

rebuig del món, la súplica es lamenta:

a tu, de pena i goig per confidenta,

la vida aboca son més viu secret.

Ton nom escampa, pregonant tes glòries

també el cor gegantí de les nacions,

i tremolant en els antics penons

te saluda l'estol de les victòries.

Per viles, puigs, riberes i tossals,

t'alça la terra beneïts santuaris;

i, poemes de pedra llegendaris,

canten de tu les velles catedrals.

Oh Verge Mare! com per temps enrera,

encara avui la nostra pàtria et sent.

Oh estel d'aquesta pàtria renaixent,

fes-la florir en nova primavera!